La natura és molt més que un rebost o un magatzem
i valorar-la només per la seva utilitat immediata és una ingenuïtat
que, a la llarga, posa en perill la seva supervivència i la nostra. Si
no és té cap tipus de cura o d’atenció amb el funcionament dels
processos naturals que fan possible disposar de recursos per a viure, al
final desapareixeran. La natura és capaç d’oferir remei a les nostres
necessitats de forma constant no per ser infinita sinó perquè es renova.
Precisament l’explotació a gran escala dels recursos naturals ha posat
al descobert els seus límits.
Respectar i tenir cura de no interrompre o alterar els cicles naturals és la única manera de conservar-los. Molts d’ells no els podem recrear pel nostre compte. Més encara la natura ja avui està en molts llocs patint greus situacions de degradació al costat de les persones que hi viuen. No es pot esperar que la natura estigui al nostre servei infinitament, ella també ha de ser servida i atesa.
Cal reaccionar. Si no ho fem, el respecte pels drets de les persones mai no serà complet: la terra, la natura, és la casa comú de la humanitat passada, present i futura i de tots els éssers vius. Cada element de la terra té valor per si mateix i a la vegada pels que hi viuen, hi han viscut o hi viuran.
El domini exercit sobre la natura al llarg dels darrers segles i les recerques científiques que s’han dut a terme han produït en moltes persones una pèrdua del sentiment de por i d’admiració. Pot ser bo perdre la por als llamps o a les malalties però creure que la natura no ens pot descobrir res de nou ni acostar-nos al misteri perquè ja ho sabem tot és un error. Només que t’aturis uns moments a contemplar el cel o les muntanyes, o a imaginar els capil·lars finíssims que porten oxigen fins a les últimes cèl·lules del teu cos... fàcilment podràs retrobar la sensació de sorpresa i fascinació.
Vivim voluntàriament enganyats: mentre podem sentir encara una admiració sincera per la bellesa natural que tenim al davant, ens beneficiem d’una cursa per la millora constant de les condicions de vida -al primer món- que camina cap a la destrucció del planeta. Les fotografies que fas i comparteixes de postes de sol increïbles, cascades paradisíaques o papallones exuberants són fetes amb una tecnologia elaborada amb minerals fruit del saqueig i de l’explotació...
Si volem trobar solucions sinceres forçosament haurem de viure de forma més pobra, més austera, més assenyada... i treballar per corregir el mal que s’ha fet i encara es fa. La llibertat no és viure d’esquena a la realitat sinó assumir de cara les complicacions. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres, proposa Jesús.
Per acceptar realment que la natura és la casa comú de tots no n’hi ha prou amb reconèixer els altres i les seves diferències, sinó que també cal admetre que hem de compartir la gestió de la casa, que allò que decidim no ho podem decidir sols, que el seu futur i el nostre estan lligats i que ens cal aprendre a caminar en companyia.
Respectar i tenir cura de no interrompre o alterar els cicles naturals és la única manera de conservar-los. Molts d’ells no els podem recrear pel nostre compte. Més encara la natura ja avui està en molts llocs patint greus situacions de degradació al costat de les persones que hi viuen. No es pot esperar que la natura estigui al nostre servei infinitament, ella també ha de ser servida i atesa.
Cal reaccionar. Si no ho fem, el respecte pels drets de les persones mai no serà complet: la terra, la natura, és la casa comú de la humanitat passada, present i futura i de tots els éssers vius. Cada element de la terra té valor per si mateix i a la vegada pels que hi viuen, hi han viscut o hi viuran.
El domini exercit sobre la natura al llarg dels darrers segles i les recerques científiques que s’han dut a terme han produït en moltes persones una pèrdua del sentiment de por i d’admiració. Pot ser bo perdre la por als llamps o a les malalties però creure que la natura no ens pot descobrir res de nou ni acostar-nos al misteri perquè ja ho sabem tot és un error. Només que t’aturis uns moments a contemplar el cel o les muntanyes, o a imaginar els capil·lars finíssims que porten oxigen fins a les últimes cèl·lules del teu cos... fàcilment podràs retrobar la sensació de sorpresa i fascinació.
Vivim voluntàriament enganyats: mentre podem sentir encara una admiració sincera per la bellesa natural que tenim al davant, ens beneficiem d’una cursa per la millora constant de les condicions de vida -al primer món- que camina cap a la destrucció del planeta. Les fotografies que fas i comparteixes de postes de sol increïbles, cascades paradisíaques o papallones exuberants són fetes amb una tecnologia elaborada amb minerals fruit del saqueig i de l’explotació...
Si volem trobar solucions sinceres forçosament haurem de viure de forma més pobra, més austera, més assenyada... i treballar per corregir el mal que s’ha fet i encara es fa. La llibertat no és viure d’esquena a la realitat sinó assumir de cara les complicacions. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres, proposa Jesús.
Per acceptar realment que la natura és la casa comú de tots no n’hi ha prou amb reconèixer els altres i les seves diferències, sinó que també cal admetre que hem de compartir la gestió de la casa, que allò que decidim no ho podem decidir sols, que el seu futur i el nostre estan lligats i que ens cal aprendre a caminar en companyia.
