El dissabte va ploure tot el dia, però per
diumenge s’anunciava bon temps i vam decidir pujar a l’Aneto. Després
d’hores d’avançar, quan ja érem a 3200 metres d’alçada, una boira
espessa ens va envoltar i vam haver de baixar sense fer el cim.
Malgrat tot va ser una experiència increïble: el cims verds de les muntanyes de l’entorn il·luminats per la primera llum del dia, un cel blavíssim durant gairebé tota l’ascensió, les roques gegants per on ens vam enfilar, la remor constant de l’aigua que s’escorria invisible per tot arreu, la gelera lluent, el mar de núvols que teníem sota els peus, la boira que es va presentar de cop...
Tot alimentava la impressió d’estar en un espai únic i excepcional on podries quedar-te aturat hores i hores mirant amunt i avall sense avorrir-te. De la mateixa manera qualsevol sensació de cansament o de por es veia superada de llarg per l’alegria i l’admiració.
En situacions com aquesta, on t’adones de la immensitat del món i de la força de la vida, et sents sobrepassat: no tens prous sentits per captar-ho tot, ni prou memòria per retenir allò que perceps, ni paraules adequades per identificar els teus records...
Aquesta immensitat, però, només es pot endevinar perquè en realitat no l’arribes a conèixer mai, ni la pots fer teva del tot. La tens al davant però se t’escapa. Més aviat és ella la que et té a tu. Igual que l’experiència del desig, que com més viu el sents més notes allò que et falta en comptes d’allò que tens, aquí, com més àmplia és la perspectiva sobre el món més descobreixes tot allò que no saps, que no entens, que no controles...
L’experiència de ser sobrepassat pacíficament revela l’existència d’un espai de misteri, d’un més enllà del nostre món quotidià. No és massa difícil adonar-se’n. Encara que és un àmbit de desconeixement i no ens dóna gaire informació. Per això són possibles interpretacions diverses: podria ser l’espai que Déu habita, també podria ser un buit infinit.
En qualsevol cas, encara que Déu hi visqui segueix essent un espai de preguntes, no de respostes. El poc que en podem saber és que sorprèn, desconcerta, crida l’atenció, es fa admirar, interessa, genera dubtes... Es presenta doncs com una provocació, un repte o un punt de partida, mai un punt d’arribada. Podria ser la veu de Déu que crida en silenci, a través del món i de a natura, i convida a cercar, a treballar, a provar, a insistir. O potser només diu: “El cim encara és allà dalt. Torna-ho a intentar.”
Malgrat tot va ser una experiència increïble: el cims verds de les muntanyes de l’entorn il·luminats per la primera llum del dia, un cel blavíssim durant gairebé tota l’ascensió, les roques gegants per on ens vam enfilar, la remor constant de l’aigua que s’escorria invisible per tot arreu, la gelera lluent, el mar de núvols que teníem sota els peus, la boira que es va presentar de cop...
Tot alimentava la impressió d’estar en un espai únic i excepcional on podries quedar-te aturat hores i hores mirant amunt i avall sense avorrir-te. De la mateixa manera qualsevol sensació de cansament o de por es veia superada de llarg per l’alegria i l’admiració.
En situacions com aquesta, on t’adones de la immensitat del món i de la força de la vida, et sents sobrepassat: no tens prous sentits per captar-ho tot, ni prou memòria per retenir allò que perceps, ni paraules adequades per identificar els teus records...
Aquesta immensitat, però, només es pot endevinar perquè en realitat no l’arribes a conèixer mai, ni la pots fer teva del tot. La tens al davant però se t’escapa. Més aviat és ella la que et té a tu. Igual que l’experiència del desig, que com més viu el sents més notes allò que et falta en comptes d’allò que tens, aquí, com més àmplia és la perspectiva sobre el món més descobreixes tot allò que no saps, que no entens, que no controles...
L’experiència de ser sobrepassat pacíficament revela l’existència d’un espai de misteri, d’un més enllà del nostre món quotidià. No és massa difícil adonar-se’n. Encara que és un àmbit de desconeixement i no ens dóna gaire informació. Per això són possibles interpretacions diverses: podria ser l’espai que Déu habita, també podria ser un buit infinit.
En qualsevol cas, encara que Déu hi visqui segueix essent un espai de preguntes, no de respostes. El poc que en podem saber és que sorprèn, desconcerta, crida l’atenció, es fa admirar, interessa, genera dubtes... Es presenta doncs com una provocació, un repte o un punt de partida, mai un punt d’arribada. Podria ser la veu de Déu que crida en silenci, a través del món i de a natura, i convida a cercar, a treballar, a provar, a insistir. O potser només diu: “El cim encara és allà dalt. Torna-ho a intentar.”
