La llei posa al descobert els mals i els abusos que es
cometen i els sanciona. Però només si es produeix un canvi personal
mínimament seriós es pot evitar que es tornin a produir. Hi ha persones
que han estat castigades amb multes o penes de presó i no han canviat
gens la seva manera d’actuar.
La fe és mou a un nivell més profund que els càstigs o les sancions i, en molts casos, ha servit de motivació per rehabilitar-se. L’experiència religiosa suposa per a moltes persones un compromís de canvi i de millora. També fa que les persones religioses siguin sensibles a la seva contribució, voluntària o involuntària, al dolor dels altres. De fet, molts creients es reconeixen pecadors.
D’entrada ser pecador no vol dir ser mala persona sinó que hom s’adona de la facilitat per fer el mal i de les dificultats per fer el bé.
Jesús no és tant pessimista. Ell planteja que som a la vegada sants i pecadors. Sí, és cert que fem el mal també el mal que no volem, potser no hi estem d’acord però hi contribuïm. Però simultàniament som capaços de proposar remeis i d’oferir solucions. Vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills. La nostra història és ambigua: hem dut a terme algunes accions que ara no repetiríem i també l’hem encertada uns quants cops.
Certes formes d’entendre el cristianisme limiten la moral a sentir-se més o menys culpable. Però sentir-te malament després de fer alguna cosa que no et convenç demostra la teva sensibilitat, no et fa ser més bona, ni estar més compromesa amb el benestar dels altres. La culpa és “només” un interrogant molest que potser no té resposta. Insistir en alimentar aquest dolor per castigar-te a tu mateixa no resol res. Com més insisteixis en la teva culpabilitat més difícil et serà trobar la sortida. El sentiment de culpabilitat debilita la teva confiança, fa que busquis la seguretat i que et tanquis. Mentre visquis pendent del teu dolor no podràs reaccionar. Si vols fer-ho, en algun moment hauràs de prendre distància dels teus sentiments de culpa i frustració.
Fixa’t, pels jueus els pecats només els pot perdonar Déu. Només Ell et pot alliberar de la culpa. Per això en la tradició jueva es tan important la festa anual del Yom Kippur el dia de la gran expiació, la festa del perdó de Déu, una oportunitat única per desfer-se de la culpa.
La manera de superar la culpa que proposa Jesús és molt diferent: no s’ha d’esperar, s’ha de cercar. La culpa assenyala el mal però no és la solució, el remei l’has de buscar tu. Es tracta de fer alguna cosa que nosaltres sí que podem fer, de trobar una sortida que pugui ajudar a reparar fins a cert punt el mal fet però sobretot que obri nous horitzons. Acceptar la culpa, reconèixer que ho has fet malament, no és el final sinó que és el punt de partida d’un procés de canvi i maduració. Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena.
Els primers cristians es deien sants a si mateixos. Ja no estaven pendents de comptabilitzar els seus pecats, ara dedicaven els seus esforços a eixamplar l’horitzó: fer un món més fraternal, superant els malentesos, les disputes, l’odi i l’esperit de venjança... guiats pels desigs d’entesa i d’estimació del seu cor.
La fe és mou a un nivell més profund que els càstigs o les sancions i, en molts casos, ha servit de motivació per rehabilitar-se. L’experiència religiosa suposa per a moltes persones un compromís de canvi i de millora. També fa que les persones religioses siguin sensibles a la seva contribució, voluntària o involuntària, al dolor dels altres. De fet, molts creients es reconeixen pecadors.
D’entrada ser pecador no vol dir ser mala persona sinó que hom s’adona de la facilitat per fer el mal i de les dificultats per fer el bé.
Jesús no és tant pessimista. Ell planteja que som a la vegada sants i pecadors. Sí, és cert que fem el mal també el mal que no volem, potser no hi estem d’acord però hi contribuïm. Però simultàniament som capaços de proposar remeis i d’oferir solucions. Vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills. La nostra història és ambigua: hem dut a terme algunes accions que ara no repetiríem i també l’hem encertada uns quants cops.
Certes formes d’entendre el cristianisme limiten la moral a sentir-se més o menys culpable. Però sentir-te malament després de fer alguna cosa que no et convenç demostra la teva sensibilitat, no et fa ser més bona, ni estar més compromesa amb el benestar dels altres. La culpa és “només” un interrogant molest que potser no té resposta. Insistir en alimentar aquest dolor per castigar-te a tu mateixa no resol res. Com més insisteixis en la teva culpabilitat més difícil et serà trobar la sortida. El sentiment de culpabilitat debilita la teva confiança, fa que busquis la seguretat i que et tanquis. Mentre visquis pendent del teu dolor no podràs reaccionar. Si vols fer-ho, en algun moment hauràs de prendre distància dels teus sentiments de culpa i frustració.
Fixa’t, pels jueus els pecats només els pot perdonar Déu. Només Ell et pot alliberar de la culpa. Per això en la tradició jueva es tan important la festa anual del Yom Kippur el dia de la gran expiació, la festa del perdó de Déu, una oportunitat única per desfer-se de la culpa.
La manera de superar la culpa que proposa Jesús és molt diferent: no s’ha d’esperar, s’ha de cercar. La culpa assenyala el mal però no és la solució, el remei l’has de buscar tu. Es tracta de fer alguna cosa que nosaltres sí que podem fer, de trobar una sortida que pugui ajudar a reparar fins a cert punt el mal fet però sobretot que obri nous horitzons. Acceptar la culpa, reconèixer que ho has fet malament, no és el final sinó que és el punt de partida d’un procés de canvi i maduració. Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena.
Els primers cristians es deien sants a si mateixos. Ja no estaven pendents de comptabilitzar els seus pecats, ara dedicaven els seus esforços a eixamplar l’horitzó: fer un món més fraternal, superant els malentesos, les disputes, l’odi i l’esperit de venjança... guiats pels desigs d’entesa i d’estimació del seu cor.
