A l’evangeli de Marc se’ns explica com Jesús guareix un
cec prop de Jericó. Hi ha gent que queda sorpresa i admirada davant
d’aquest miracle però també hi ha molta gent, especialment avui, que no
s’ho creu. Probablement tots dos punts de vista són víctimes d’una certa
ceguesa que els impedeix entendre del tot el text.
Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut a la vora del camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: “Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!” Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, tingues pietat de mi!” Jesús s’aturà i digué: “Crideu-lo.” Ells van cridar el cec dient-li: “Coratge! Aixeca’t, que et crida.” Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: “Què vols que faci per tu?” El cec respongué: “Rabuní, fes que hi vegi.” Jesús li digué: “Vés, la teva fe t’ha salvat.” A l’instant hi veié i el seguia camí enllà. (Marc 10,46-52)
Per què el cec, quan encara és cec, s’aixeca d’un salt i corre cap a Jesús? Què guia al cec? Què ha descobert que potser altres no veuen? I, per què un cop guarit segueix Jesús pel camí? No és estrany per un miracle, sobretot quan Jesús l’acomiada i li diu que se’n vagi?
Pot ser que Jesús hagi curat el seus ulls però més encara Jesús li ha ofert una sortida a la seva situació personal, una nova manera de veure les coses, una possibilitat de canvi i de creixement. I ell, el cec, ha decidit acceptar la proposta, ho ha decidit ell personalment, en contra de l’opinió general que el volia fer callar.
El cec ha passat d’estar-se assegut al marge del camí sense fer res, pendent de la caritat de la gent per a poder viure, a moure’s i caminar ell tot sol. Tot i ser cec ha vist un nou horitzó i un nou futur. Ara ja no es comporta com un minusvàlid, un discapacitat o una víctima, ara és un protagonista més, una persona autònoma capaç de cercar i de moure’s, una persona amb iniciativa que ha decidit seguir Jesús.
Però què ha fet Jesús? D’entrada no s’ha assegut al seu costat a plànyer la seva situació desgraciada sinó que l’ha cridat, l’ha convidat a sortir de la seva situació. Obrir els ulls a noves possibilitats i créixer és el primer element de l’experiència religiosa que planteja Jesús. Això és la fe: un canvi, una conversió, un pas endavant... tot i no tenir res encara.
Les arrels més profundes de la religió de Jesús es remunten als seus avantpassat que eren pastors nòmades i pels quals caminar era viure i quedar-se aturats era perdre oportunitats. Ells van descobrir Déu a l’horitzó, com una crida o un repte constant: per molt que avancis l’horitzó sempre et parla d’anar més enllà. Creure en aquest Déu és doncs posar-se en camí per cercar.
Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s’estava assegut a la vora del camí. Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar: “Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!” Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, tingues pietat de mi!” Jesús s’aturà i digué: “Crideu-lo.” Ells van cridar el cec dient-li: “Coratge! Aixeca’t, que et crida.” Ell llançà el mantell, es posà dret d’una revolada i se’n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: “Què vols que faci per tu?” El cec respongué: “Rabuní, fes que hi vegi.” Jesús li digué: “Vés, la teva fe t’ha salvat.” A l’instant hi veié i el seguia camí enllà. (Marc 10,46-52)
Per què el cec, quan encara és cec, s’aixeca d’un salt i corre cap a Jesús? Què guia al cec? Què ha descobert que potser altres no veuen? I, per què un cop guarit segueix Jesús pel camí? No és estrany per un miracle, sobretot quan Jesús l’acomiada i li diu que se’n vagi?
Pot ser que Jesús hagi curat el seus ulls però més encara Jesús li ha ofert una sortida a la seva situació personal, una nova manera de veure les coses, una possibilitat de canvi i de creixement. I ell, el cec, ha decidit acceptar la proposta, ho ha decidit ell personalment, en contra de l’opinió general que el volia fer callar.
El cec ha passat d’estar-se assegut al marge del camí sense fer res, pendent de la caritat de la gent per a poder viure, a moure’s i caminar ell tot sol. Tot i ser cec ha vist un nou horitzó i un nou futur. Ara ja no es comporta com un minusvàlid, un discapacitat o una víctima, ara és un protagonista més, una persona autònoma capaç de cercar i de moure’s, una persona amb iniciativa que ha decidit seguir Jesús.
Però què ha fet Jesús? D’entrada no s’ha assegut al seu costat a plànyer la seva situació desgraciada sinó que l’ha cridat, l’ha convidat a sortir de la seva situació. Obrir els ulls a noves possibilitats i créixer és el primer element de l’experiència religiosa que planteja Jesús. Això és la fe: un canvi, una conversió, un pas endavant... tot i no tenir res encara.
Les arrels més profundes de la religió de Jesús es remunten als seus avantpassat que eren pastors nòmades i pels quals caminar era viure i quedar-se aturats era perdre oportunitats. Ells van descobrir Déu a l’horitzó, com una crida o un repte constant: per molt que avancis l’horitzó sempre et parla d’anar més enllà. Creure en aquest Déu és doncs posar-se en camí per cercar.
