Jesús era jueu i és impossible entendre la seva personalitat
sense conèixer la cultura i la religió en les que va ser educat i sense
identificar els principals trets de l’època històrica en que va viure.
Per exemple, sabia llegir, com un bon grup dels seus contemporanis. A
casa nostra, en canvi, l’analfabetisme serà força important fins a
principis del segle XX!
Va créixer en una cultura religiosa mil·lenària que havia aprés a seguir Déu pel desert, que també tenia força clar tot allò que no era Déu, que el va ensenyar a pregar i a buscar els desigs d’aquest Déu, la seva voluntat, sobretot pel que fa a la justícia i el bé de tots. Va aprendre també a lluitar per defensar la seva identitat religiosa davant dels costums estrangers o dels abusos dels seus líders. Igualment estima i coneix bé el seu país, la terra que trepitja, els camps que floreixen a la primavera i els corbs que s’hi alimenten; i també les ciutats i pobles on té amics a qui visitar.
Jesús no comença de zero, té com a base una cultura, uns costums, una societat, una religió i uns precedents a qui seguir.
Els seus discursos i paràboles estan profundament arrelats en els interessos i les preocupacions del seu temps: la situació econòmica amb préstecs, deutes i impostos o el creixement dels productes de l’hort i els treballadors que fan la collita, o la construcció de cases i de pous... Forma part del grup social de la gent humil i això també el defineix: qui és aquest? pregunten alguns.
Per seguir Jesús cal tocar de peus a terra. És imprescindible per entendre’l bé adonar-se del seu profund arrelament cultural, històric, social i geogràfic. No és un estrany, ni una persona sense país, ni tradicions, ni reptes, ni projectes polítics. Alguns creuen que podria haver viscut al marge de tot això i que si va parlar de temes significatius per la gent del segle I només va ser per fer-se entendre. Jesús no és un fantasma que parla de part de Déu. És de carn i ossos: té gana, té set, s’adorm, s’enfada... com nosaltres. Per això té coses a dir sobre la nostra gana o les nostres preocupacions. La seva vida és real i això vol dir concreta històricament, socialment, religiosament.
La fe de debò sempre és desenvolupa en un ambient concret, és una experiència arrelada en la vida real que madura gràcies a les complicacions que es troba. La fe no et separa del món sinó que t’hi fica més a fons, t’hi compromet, t’hi lliga estretament. Per això cal que recordis que una fe que no et porti mai a situacions de conflicte o que no et plantegi dubtes no és una fe autèntica. La fe es viu en el dia a dia, barrejada en mil situacions i circumstàncies, al costat de persones que l’aprecien i d’altres que la critiquen, però, poc a poc, és capaç de transformar l’entorn on està arrelada perquè se l’estima.
Va créixer en una cultura religiosa mil·lenària que havia aprés a seguir Déu pel desert, que també tenia força clar tot allò que no era Déu, que el va ensenyar a pregar i a buscar els desigs d’aquest Déu, la seva voluntat, sobretot pel que fa a la justícia i el bé de tots. Va aprendre també a lluitar per defensar la seva identitat religiosa davant dels costums estrangers o dels abusos dels seus líders. Igualment estima i coneix bé el seu país, la terra que trepitja, els camps que floreixen a la primavera i els corbs que s’hi alimenten; i també les ciutats i pobles on té amics a qui visitar.
Jesús no comença de zero, té com a base una cultura, uns costums, una societat, una religió i uns precedents a qui seguir.
Els seus discursos i paràboles estan profundament arrelats en els interessos i les preocupacions del seu temps: la situació econòmica amb préstecs, deutes i impostos o el creixement dels productes de l’hort i els treballadors que fan la collita, o la construcció de cases i de pous... Forma part del grup social de la gent humil i això també el defineix: qui és aquest? pregunten alguns.
Per seguir Jesús cal tocar de peus a terra. És imprescindible per entendre’l bé adonar-se del seu profund arrelament cultural, històric, social i geogràfic. No és un estrany, ni una persona sense país, ni tradicions, ni reptes, ni projectes polítics. Alguns creuen que podria haver viscut al marge de tot això i que si va parlar de temes significatius per la gent del segle I només va ser per fer-se entendre. Jesús no és un fantasma que parla de part de Déu. És de carn i ossos: té gana, té set, s’adorm, s’enfada... com nosaltres. Per això té coses a dir sobre la nostra gana o les nostres preocupacions. La seva vida és real i això vol dir concreta històricament, socialment, religiosament.
La fe de debò sempre és desenvolupa en un ambient concret, és una experiència arrelada en la vida real que madura gràcies a les complicacions que es troba. La fe no et separa del món sinó que t’hi fica més a fons, t’hi compromet, t’hi lliga estretament. Per això cal que recordis que una fe que no et porti mai a situacions de conflicte o que no et plantegi dubtes no és una fe autèntica. La fe es viu en el dia a dia, barrejada en mil situacions i circumstàncies, al costat de persones que l’aprecien i d’altres que la critiquen, però, poc a poc, és capaç de transformar l’entorn on està arrelada perquè se l’estima.
