La vida ens l’han donada, no ha nascut de nosaltres mateixos,
altres han intervingut per tal que nosaltres arribéssim a viure. Però
aquesta situació no es va produir només un cop en el passat sinó que es
produeix constantment en el present una vegada i una altra: depenem de
l’aire que respirem, de disposar de menjar o d’aigua, de que el cos
funcioni, d’haver escapat a un accident o de no viure en una zona de
guerra. Estar viva depèn de persones i de circumstàncies que no pots
controlar. Viure i seguir viva és, d’entrada, el fruit de l’atzar... o
un regal.
Un cop t’adones que la teva vida no és del tot teva, que algú va decidir per tu la teva existència i que mai no arribaràs a dominar-la completament, pots enfadar-te i revoltar-te... o bé pots acceptar-la. Acceptar la vida és com desembolicar el regal: fins que no ho facis no podràs fer res amb allò que tens a les teves mans.
Per viure, a més a més d’estar viva, et cal acceptar, acollir, fer teva la vida, sense matisos, sense retallades, sense por, tota, tal i com te l’has trobat. I no una vegada sinó moltes, cada canvi que et trobis reclamarà de tu que el rebis amb els braços oberts i l’abracis: ara sóc estudiant o malalta o mare atabalada o ciutadana d’una Europa que rebutja els refugiats o massa alta perquè aquest vestit em quedi bé... o tot a l’hora.
El següent pas serà decidir què fas amb la vida que tens a les mans. Però acceptar la realitat, la forma concreta que pren la teva vida ara i aquí, és la condició imprescindible per viure-la, aprofitar-la i canviar-la si cal. I això val per les circumstancies que t’envolten i també per les persones que et trobes.
Si vols pots rebutjar els presents que la vida et va portant però viure passa per acceptar i acollir més que no pas per rebutjar. I per fer-ho et cal tenir una mirada optimista, i potser una mica ingènua, disposada a identificar oportunitats més que limitacions, i a valorar els obsequis més que les complicacions.
Jesús convida a aturar-se i aprendre a mirar la vida com un regal que se’ns dóna gratuïtament sense cap esforç. No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, no anava vestit com cap d’ells. (Mateu 6,25-29)
La primera resposta a la vida, abans de fer res, és l’admiració, la sorpresa i l’agraïment. Atura’t, mira i admira que hi ha en tu i al teu voltant i dóna gràcies a la vida, a Déu... Sigui com sigui deixa anar el teu agraïment i el vent ja el farà arribar al seu destí. L’agraïment transformarà la teva mirada sobre tu i sobre la vida i t’omplirà d’una alegria senzilla i fresca... Potser hi haurà altres moments en que se’t farà difícil donar gràcies, aprofita des d’ara qualsevol oportunitat que tinguis per fer-ho.
Un cop t’adones que la teva vida no és del tot teva, que algú va decidir per tu la teva existència i que mai no arribaràs a dominar-la completament, pots enfadar-te i revoltar-te... o bé pots acceptar-la. Acceptar la vida és com desembolicar el regal: fins que no ho facis no podràs fer res amb allò que tens a les teves mans.
Per viure, a més a més d’estar viva, et cal acceptar, acollir, fer teva la vida, sense matisos, sense retallades, sense por, tota, tal i com te l’has trobat. I no una vegada sinó moltes, cada canvi que et trobis reclamarà de tu que el rebis amb els braços oberts i l’abracis: ara sóc estudiant o malalta o mare atabalada o ciutadana d’una Europa que rebutja els refugiats o massa alta perquè aquest vestit em quedi bé... o tot a l’hora.
El següent pas serà decidir què fas amb la vida que tens a les mans. Però acceptar la realitat, la forma concreta que pren la teva vida ara i aquí, és la condició imprescindible per viure-la, aprofitar-la i canviar-la si cal. I això val per les circumstancies que t’envolten i també per les persones que et trobes.
Si vols pots rebutjar els presents que la vida et va portant però viure passa per acceptar i acollir més que no pas per rebutjar. I per fer-ho et cal tenir una mirada optimista, i potser una mica ingènua, disposada a identificar oportunitats més que limitacions, i a valorar els obsequis més que les complicacions.
Jesús convida a aturar-se i aprendre a mirar la vida com un regal que se’ns dóna gratuïtament sense cap esforç. No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, no anava vestit com cap d’ells. (Mateu 6,25-29)
La primera resposta a la vida, abans de fer res, és l’admiració, la sorpresa i l’agraïment. Atura’t, mira i admira que hi ha en tu i al teu voltant i dóna gràcies a la vida, a Déu... Sigui com sigui deixa anar el teu agraïment i el vent ja el farà arribar al seu destí. L’agraïment transformarà la teva mirada sobre tu i sobre la vida i t’omplirà d’una alegria senzilla i fresca... Potser hi haurà altres moments en que se’t farà difícil donar gràcies, aprofita des d’ara qualsevol oportunitat que tinguis per fer-ho.
