Acollir i fer teva la vida que se t’ha donat i la història que
et precedeix, trobar-te i retrobar-te amb tu tota sencera més enllà de
la teva imatge, acceptar els altres tal com son sense prejudicis,
assumir que hi ha dolor, donar per bo que hi pot haver un Déu que no
para de fer-te preguntes en comptes de donar-te respostes... són
diverses maneres de reunir allò que estava separat, d’unir allò que és
divers, de refer lligams que s’havien afluixat o trencat. Sí, tu formes
part d’un tot immens però no sense el teu consentiment, no sense algun
esforç per superar els obstacles que te’n separen.
Descobrir-te unida a tu, als altres, a la vida, al món, a Déu... pots viure-ho de maneres molt diverses però que en qualsevol cas és una de les experiències religioses fonamentals, un dels cims del recorregut personal de la gent de fe que també passa per valls i fondalades. El concepte religiós que ho expressa millor és el de reconciliació, fer les paus, reunir-se, tornar-se a apropar.
El treball per la reconciliació és una de les claus que resumeixen la vida de Jesús. El seus missatges i accions van en aquesta direcció: refer ponts, reobrir camis, desfer barreres, superar marginacions, eliminar prejudicis religiosos. Ja veus que reconciliar és molt més que el sagrament actual de la reconciliació. És un estil de vida, una línia de creixement personal, una manera de construir les relacions personals i socials, i de cercar la pau, de fer justícia, d’actuar sobre la natura... Un gest que expressa perfectament aquesta reconciliació és l’abraçada, com apareix a la paràbola del pare bo.
Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.” Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, començà a passar necessitat. Llavors reflexionà i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: tracta'm com un dels teus jornalers.” I se n'anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als seus criats: “De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.”
En una societat patriarcal que venera els ancians... Què fa un cap de família corrent a tirar-se al coll del fill com fan els nens petits amb els seus pares? És una bogeria. L’alegria supera la lògica dels retrets o dels ajustos de comptes, i per descomptat, deixa de banda qualsevol norma o tradició sobre qui és l’ofès o qui té més dret a estar enutjat.
La reconciliació és una dinàmica poderosa que ho canvia tot. Sense oblidar les ferides, que hi són, aconsegueix que ni l’enuig, ni la rancúnia, ni la venjança no tinguin la darrera paraula. La reconciliació posa l’objectiu en fer un pas endavant i no en cercar una compensació que molt sovint és impossible de trobar. Supera la situació de trencament perquè mira més enllà i aprofita la nova oportunitat que s’ha obert.
Treballar per la reconciliació és una forma de posar en valor la religió, és una mostra de la gran capacitat regeneradora de la fe, de la força constructiva que les religions poden arribar a despertar en les persones i els grups. No tinc clar si les persones som bones, però sí sé que podem fer coses bones i aprofitar les oportunitats que la vida ens ofereix per tornar a començar n’és una de les més clares.
Descobrir-te unida a tu, als altres, a la vida, al món, a Déu... pots viure-ho de maneres molt diverses però que en qualsevol cas és una de les experiències religioses fonamentals, un dels cims del recorregut personal de la gent de fe que també passa per valls i fondalades. El concepte religiós que ho expressa millor és el de reconciliació, fer les paus, reunir-se, tornar-se a apropar.
El treball per la reconciliació és una de les claus que resumeixen la vida de Jesús. El seus missatges i accions van en aquesta direcció: refer ponts, reobrir camis, desfer barreres, superar marginacions, eliminar prejudicis religiosos. Ja veus que reconciliar és molt més que el sagrament actual de la reconciliació. És un estil de vida, una línia de creixement personal, una manera de construir les relacions personals i socials, i de cercar la pau, de fer justícia, d’actuar sobre la natura... Un gest que expressa perfectament aquesta reconciliació és l’abraçada, com apareix a la paràbola del pare bo.
Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.” Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, començà a passar necessitat. Llavors reflexionà i es digué: “Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: tracta'm com un dels teus jornalers.” I se n'anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.” Però el pare digué als seus criats: “De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.”
En una societat patriarcal que venera els ancians... Què fa un cap de família corrent a tirar-se al coll del fill com fan els nens petits amb els seus pares? És una bogeria. L’alegria supera la lògica dels retrets o dels ajustos de comptes, i per descomptat, deixa de banda qualsevol norma o tradició sobre qui és l’ofès o qui té més dret a estar enutjat.
La reconciliació és una dinàmica poderosa que ho canvia tot. Sense oblidar les ferides, que hi són, aconsegueix que ni l’enuig, ni la rancúnia, ni la venjança no tinguin la darrera paraula. La reconciliació posa l’objectiu en fer un pas endavant i no en cercar una compensació que molt sovint és impossible de trobar. Supera la situació de trencament perquè mira més enllà i aprofita la nova oportunitat que s’ha obert.
Treballar per la reconciliació és una forma de posar en valor la religió, és una mostra de la gran capacitat regeneradora de la fe, de la força constructiva que les religions poden arribar a despertar en les persones i els grups. No tinc clar si les persones som bones, però sí sé que podem fer coses bones i aprofitar les oportunitats que la vida ens ofereix per tornar a començar n’és una de les més clares.
