La Llei jutja els fets i distingeix amb claredat
què està bé i què malament. És d’una gran utilitat pràctica però és una
simplificació enganyosa que perd de vista la persona. Les persones som
procés, història, evolució... Un mateix fet en el context d’un procés
personal pot ser bo i en un altre situació ser dolent. Per exemple
cridar i insultar en comptes de pegar pot formar part d’un procés de
millora, en canvi cridar i perdre la paciència sense motiu és una
reacció criticable. Amb les lleis podem avaluar una acció però qualsevol
idea que ens fem sobre la persona a partir d’un sol fet és sempre
inadequada.
D’altra banda la Llei sol posar l’accent en què no s’ha de fer i amb això deixa sense resposta què cal fer. Detectar els errors, les pífies o els pecats ajuda a créixer però només fins a cert punt. Sense una motivació que desperti les nostres energies rarament aconseguim corregir les coses que no funcionen. I, en canvi, posar l’accent en el mal i el pecat sol tenir un efecte no desitjat que és convertir-los en els protagonistes de la vida personal. Hom només mira què ha d’evitar i viu pendent de qualsevol element sospitós.
Fixa’t en quantes persones s’han acabat allunyant del cristianisme perquè s’ha ocupat només de prohibicions i condemnes i ha estat incapaç de transmetre cap proposta inspiradora o il·luminadora.
La Llei té una funció pedagògica: ensenya que hi ha comportaments que estan bé i altres que no. És útil per recordar que hi ha límits i que allò que fem té conseqüències però viure és, tot i acceptar les limitacions i els resultats de les pròpies accions, maldar per anar més enllà i cercar què convé fer.
Quan Jesús diu que hi ha un sol manament que és estimar, no reforça o completa la Llei sinó que la fa a miques. Estimar és molt, molt més que seguir una llei i cap codi, cap normativa, no pot desplegar una llista d’obligacions que ho reguli. L’amor supera qualsevol obligació i porta les persones a actuar més enllà dels mínims de convivència i de respecte. Estimar és un repte permanent que convida a superar les regulacions i les lleis.
Jesús contraposa les lleis, que obliguen des de fora, als desigs que neixen del cor i guien l’actuació personal des de dins. Atendre les motivacions profundes, gestionar sàviament el dolor o la ràbia, donar sortida a les il·lusions, tenir cura dels nostres vincles i complicitats i, en general, ocupar-se del món interior ple de sentiments i emocions, permet triar i decidir què convé fer. La persona està per sobre de les normes, no per desobeir-les, sinó perquè amb la seva actuació és l’única capaç de portar fins al final les millors intencions de la legalitat: cercar el bé i superar el mal.
No busquis Déu, el de Jesús, en les lleis, les normes, les pautes, les tradicions o els costums. En tot això trobaràs algunes pistes per començar però Déu és molt més. Tota la vida en parla, és força, és impuls, és desig de més: més justícia, més pau, més tendresa, més solidaritat. No sents com batega dins teu?
D’altra banda la Llei sol posar l’accent en què no s’ha de fer i amb això deixa sense resposta què cal fer. Detectar els errors, les pífies o els pecats ajuda a créixer però només fins a cert punt. Sense una motivació que desperti les nostres energies rarament aconseguim corregir les coses que no funcionen. I, en canvi, posar l’accent en el mal i el pecat sol tenir un efecte no desitjat que és convertir-los en els protagonistes de la vida personal. Hom només mira què ha d’evitar i viu pendent de qualsevol element sospitós.
Fixa’t en quantes persones s’han acabat allunyant del cristianisme perquè s’ha ocupat només de prohibicions i condemnes i ha estat incapaç de transmetre cap proposta inspiradora o il·luminadora.
La Llei té una funció pedagògica: ensenya que hi ha comportaments que estan bé i altres que no. És útil per recordar que hi ha límits i que allò que fem té conseqüències però viure és, tot i acceptar les limitacions i els resultats de les pròpies accions, maldar per anar més enllà i cercar què convé fer.
Quan Jesús diu que hi ha un sol manament que és estimar, no reforça o completa la Llei sinó que la fa a miques. Estimar és molt, molt més que seguir una llei i cap codi, cap normativa, no pot desplegar una llista d’obligacions que ho reguli. L’amor supera qualsevol obligació i porta les persones a actuar més enllà dels mínims de convivència i de respecte. Estimar és un repte permanent que convida a superar les regulacions i les lleis.
Jesús contraposa les lleis, que obliguen des de fora, als desigs que neixen del cor i guien l’actuació personal des de dins. Atendre les motivacions profundes, gestionar sàviament el dolor o la ràbia, donar sortida a les il·lusions, tenir cura dels nostres vincles i complicitats i, en general, ocupar-se del món interior ple de sentiments i emocions, permet triar i decidir què convé fer. La persona està per sobre de les normes, no per desobeir-les, sinó perquè amb la seva actuació és l’única capaç de portar fins al final les millors intencions de la legalitat: cercar el bé i superar el mal.
No busquis Déu, el de Jesús, en les lleis, les normes, les pautes, les tradicions o els costums. En tot això trobaràs algunes pistes per començar però Déu és molt més. Tota la vida en parla, és força, és impuls, és desig de més: més justícia, més pau, més tendresa, més solidaritat. No sents com batega dins teu?
