El juliol passat va morir en Pere, religiós claretià, que va
dedicar-se durant molts anys al treball amb joves. Va ser responsable
els anys setanta i vuitanta del moviment Hora-3.
No va ser ell sol, van ser els seus companys de comunitat, altres religiosos i religioses, joves i no tan joves, capellans diocesans els que entre tots van fer possible aquest projecte en uns anys que van destacar també altres propostes similars crescudes al caliu de la renovació conciliar i de l’ambient il·lusionat de la transició.
Avui la situació és força diferent i algunes fórmules d’èxit d’aquell temps han quedat obsoletes però resten d’aquest projecte alguns elements de futur. Fent balanç del treball fet aquells anys per mi resulta fonamental l’opció de donar prioritat a l’experiència per sobre de la catequesi o la teologia: experiència de fer procés personal, de vida de grup, de pregària i celebració, de trobada amb gent diversa, de servei solidari...
Donar valor a l’experiència situa a la persona com a protagonista i des d’aquest camí personal viscut amb atenció tot allò que es fa o es descobreix va prenent sentit. Moltes persones vam descobrir amb l’Hora-3 una forma de viure treballant per donar resposta dia a dia a allò que la vida ens planteja, vam madurar una fe lluitada i contrastada, vam adquirir un sentit de compromís amb les persones, tu a tu...
Formar persones que se senten protagonistes de la seva història té també els seus riscos: un cop has descobert fins on pots arribar no és fàcil encaixar en institucions que donen prioritat al seu funcionament regular per davant de les persones. No parlo només de la institució eclesial, sinó també d’empreses, de serveis de l’administració o d’associacions que tenen si fa no fa el mateix estil.
Crec que el treball d’en Pere no va ser només una proposta per a joves, crec que el que vam viure val per a totes les edats i per a totes les èpoques, que la radicalitat dels joves –sovint idealitzada- retrata molt bé la radicalitat de l’evangeli: són primer les persones que les lleis o les institucions.
Qualsevol proposta d’evangelització o de renovació eclesial, qualsevol projecte educatiu o de solidaritat... que prengui com a inspiració l’evangeli necessita partir d’aquest mateixa base: el protagonisme de les persones, ajudar a descobrir dins de cadascú la crida a ser un mateix i alhora despertar el desig de fer camí pas a pas amb els altres... És en aquesta experiència que ressona la veu de Jesús que convida a anar sempre més a fons, sempre més enllà.
No va ser ell sol, van ser els seus companys de comunitat, altres religiosos i religioses, joves i no tan joves, capellans diocesans els que entre tots van fer possible aquest projecte en uns anys que van destacar també altres propostes similars crescudes al caliu de la renovació conciliar i de l’ambient il·lusionat de la transició.
Avui la situació és força diferent i algunes fórmules d’èxit d’aquell temps han quedat obsoletes però resten d’aquest projecte alguns elements de futur. Fent balanç del treball fet aquells anys per mi resulta fonamental l’opció de donar prioritat a l’experiència per sobre de la catequesi o la teologia: experiència de fer procés personal, de vida de grup, de pregària i celebració, de trobada amb gent diversa, de servei solidari...
Donar valor a l’experiència situa a la persona com a protagonista i des d’aquest camí personal viscut amb atenció tot allò que es fa o es descobreix va prenent sentit. Moltes persones vam descobrir amb l’Hora-3 una forma de viure treballant per donar resposta dia a dia a allò que la vida ens planteja, vam madurar una fe lluitada i contrastada, vam adquirir un sentit de compromís amb les persones, tu a tu...
Formar persones que se senten protagonistes de la seva història té també els seus riscos: un cop has descobert fins on pots arribar no és fàcil encaixar en institucions que donen prioritat al seu funcionament regular per davant de les persones. No parlo només de la institució eclesial, sinó també d’empreses, de serveis de l’administració o d’associacions que tenen si fa no fa el mateix estil.
Crec que el treball d’en Pere no va ser només una proposta per a joves, crec que el que vam viure val per a totes les edats i per a totes les èpoques, que la radicalitat dels joves –sovint idealitzada- retrata molt bé la radicalitat de l’evangeli: són primer les persones que les lleis o les institucions.
Qualsevol proposta d’evangelització o de renovació eclesial, qualsevol projecte educatiu o de solidaritat... que prengui com a inspiració l’evangeli necessita partir d’aquest mateixa base: el protagonisme de les persones, ajudar a descobrir dins de cadascú la crida a ser un mateix i alhora despertar el desig de fer camí pas a pas amb els altres... És en aquesta experiència que ressona la veu de Jesús que convida a anar sempre més a fons, sempre més enllà.
