Hi ha dies que sobre la taula del
menjador s’amuntega una bona pila de roba neta a punt per plegar:
samarretes, pantalons, dessuadores, calces, mitjons... No sempre és
fàcil reconèixer de qui és cada peça i els mitjons, o alguna samarreta,
de vegades canvien de propietari per un temps. Algú es queixa: Això no
m’entra! Altres ni se n’adonen.
Fer pregària amb els salms o amb altres oracions bíbliques és com posar-se una roba antiga que en el seu moment es va fer a mida per a algú altre. Amb aquest vestit posat és impossible restar indiferent: o bé t’hi trobes estrany com si et tibés o el seu tacte t’irrités la pell, o pots experimentar amb sorpresa que sembla fet expressament per a tu.
Quan llegeixes tu ets el meu Déu jo et cerco... o quan repeteixes Pare nostre... els teus sentiments es vesteixen amb les paraules d’altres i de cop et trobes dient coses que potser no hauries sabut com dir. Resar seguint la veu d’altres persones és una forma d’aprendre a pregar. Les paraules et porten a llocs o situacions a les que si fos per tu sol no hauries anat a parar mai. T’ajuden a expressar el teu món interior i alhora t’adrecen en una direcció en la que és possible trobar Déu.
Les paraules no són només paraules, són els vestits amb els que es presenten les sensacions, els records o els desigs i, en el moment adequat, tenen la capacitat de donar-los forma i presència: són un vestit de festa, o un de dol, o roba per abrigar-se... en un moment d’alegria, de pena o de soledat. Les paraules no només diuen sinó que fan: interpreten l’experiència i li donen un cert sentit.
Mentre repeteixes alguna d’aquestes pregàries també t’adones que encara que els sentiments que experimentes siguin profundament teus i únics... són a la vegada compartits pels qui els han resat abans que tu. Notes aleshores com la teva perspectiva sobre la vida s’eixampla i endevines que moltes persones podrien entendre perfectament el que estàs vivint i que podria haver-hi una simpatia o una complicitat universal.
Repetir les paraules d’un pelegrí cansat o les d’una colla que acaba de recuperar la llibertat però, sobretot, les de Jesús et permeten ficar-te en la seva pell i acostar-te als recons més profunds d’ell mateix. I així, poc a poc, són les paraules de Jesús les que van donant forma a la teva experiència. Poc a poc et van acostant a la seva forma de ser. Poc a poc, si et deixes, les paraules et van fent cada cop més a la seva imatge i vas esdevenint una nova creació... no ja per decisió d’un altre sinó amb el teu consentiment i la teva recerca.
Fer pregària amb els salms o amb altres oracions bíbliques és com posar-se una roba antiga que en el seu moment es va fer a mida per a algú altre. Amb aquest vestit posat és impossible restar indiferent: o bé t’hi trobes estrany com si et tibés o el seu tacte t’irrités la pell, o pots experimentar amb sorpresa que sembla fet expressament per a tu.
Quan llegeixes tu ets el meu Déu jo et cerco... o quan repeteixes Pare nostre... els teus sentiments es vesteixen amb les paraules d’altres i de cop et trobes dient coses que potser no hauries sabut com dir. Resar seguint la veu d’altres persones és una forma d’aprendre a pregar. Les paraules et porten a llocs o situacions a les que si fos per tu sol no hauries anat a parar mai. T’ajuden a expressar el teu món interior i alhora t’adrecen en una direcció en la que és possible trobar Déu.
Les paraules no són només paraules, són els vestits amb els que es presenten les sensacions, els records o els desigs i, en el moment adequat, tenen la capacitat de donar-los forma i presència: són un vestit de festa, o un de dol, o roba per abrigar-se... en un moment d’alegria, de pena o de soledat. Les paraules no només diuen sinó que fan: interpreten l’experiència i li donen un cert sentit.
Mentre repeteixes alguna d’aquestes pregàries també t’adones que encara que els sentiments que experimentes siguin profundament teus i únics... són a la vegada compartits pels qui els han resat abans que tu. Notes aleshores com la teva perspectiva sobre la vida s’eixampla i endevines que moltes persones podrien entendre perfectament el que estàs vivint i que podria haver-hi una simpatia o una complicitat universal.
Repetir les paraules d’un pelegrí cansat o les d’una colla que acaba de recuperar la llibertat però, sobretot, les de Jesús et permeten ficar-te en la seva pell i acostar-te als recons més profunds d’ell mateix. I així, poc a poc, són les paraules de Jesús les que van donant forma a la teva experiència. Poc a poc et van acostant a la seva forma de ser. Poc a poc, si et deixes, les paraules et van fent cada cop més a la seva imatge i vas esdevenint una nova creació... no ja per decisió d’un altre sinó amb el teu consentiment i la teva recerca.
