A casa l’aixeta de la cuina perd aigua. El tub de sortida no queda ben ajustat i la pressió de l’aigua fa que surti pels costats. Aquest model ja no es fabrica i no es troben peces de recanvi, caldrà buscar alguna solució.
Durant segles hom ha semblat confiar només en un únic canal per decidir què calia fer en la comunitat cristiana. Tot havia de passar per un únic conducte: el clergat. No és difícil de veure que la vida de la comunitat és molt més rica i variada i que, per sort, de les persones més diverses surten també iniciatives valuoses.
Aquesta visió restrictiva i, encara avui, dominant sobre qui és autoritat en l’Església és la causa, entre d’altres, de l’allunyament de molts creients.
Al principi l’autoritat estava relacionada amb el fet d’haver conegut Jesús: els qui havien conviscut amb ell van esdevenir les persones de referència dins de les primeres comunitats. Igualment més endavant aquelles persones que la comunitat trobava que havien refet fidelment l’experiència de Jesús –per la seva radicalitat, pel seu testimoni fins a la mort- van esdevenir també un model a seguir.
L’autoritat no és una posició o un càrrec, és la capacitat d’obrir camins per anar a trobar Jesús i seguir-lo. L’autoritat està unida a la saviesa per trobar com fer present ara i aquí la veu i el gest de Jesús. I si la comunitat no viu pendent de les necessitats de les persones, d’actualitzar la presència de Jesús, la comunitat no viu.
Per això, quan es tracta de decidir què fer, totes les veus dins la comunitat són, almenys potencialment, la veu de Jesús i han de poder ser escoltades. De fet ningú tot sol no pot arribar a abastar en tota la seva dimensió la riquesa de Jesús. El valor universal de la persona de Jesús rau en això: que tot i ser el mateix sempre, en nous contextos i noves situacions és capaç de desvetllar noves respostes. En els grups, en les comunitats i en general en l’Església cap veu única arriba a representar de forma suficient Jesús.
No es tracta de plantejar que el sacerdoci no sigui la veu de Déu, sinó que tots els altres membres de la comunitat, facin el servei que facin, també són igualment veus autoritzades. No s’entendria que hi hagués servidors de primera i servidors de segona. En tot cas hi ha qui serveix la comunitat i qui només se serveix ell mateix. L’autoritat, com ja s’ha dit, és la capacitat d’aportar no la de retenir i ser dipòsit, presa, tap o aixeta. Cap altre signe ens permet finalment destriar l’autèntica autoritat de la falsa.
Durant segles hom ha semblat confiar només en un únic canal per decidir què calia fer en la comunitat cristiana. Tot havia de passar per un únic conducte: el clergat. No és difícil de veure que la vida de la comunitat és molt més rica i variada i que, per sort, de les persones més diverses surten també iniciatives valuoses.
Aquesta visió restrictiva i, encara avui, dominant sobre qui és autoritat en l’Església és la causa, entre d’altres, de l’allunyament de molts creients.
Al principi l’autoritat estava relacionada amb el fet d’haver conegut Jesús: els qui havien conviscut amb ell van esdevenir les persones de referència dins de les primeres comunitats. Igualment més endavant aquelles persones que la comunitat trobava que havien refet fidelment l’experiència de Jesús –per la seva radicalitat, pel seu testimoni fins a la mort- van esdevenir també un model a seguir.
L’autoritat no és una posició o un càrrec, és la capacitat d’obrir camins per anar a trobar Jesús i seguir-lo. L’autoritat està unida a la saviesa per trobar com fer present ara i aquí la veu i el gest de Jesús. I si la comunitat no viu pendent de les necessitats de les persones, d’actualitzar la presència de Jesús, la comunitat no viu.
Per això, quan es tracta de decidir què fer, totes les veus dins la comunitat són, almenys potencialment, la veu de Jesús i han de poder ser escoltades. De fet ningú tot sol no pot arribar a abastar en tota la seva dimensió la riquesa de Jesús. El valor universal de la persona de Jesús rau en això: que tot i ser el mateix sempre, en nous contextos i noves situacions és capaç de desvetllar noves respostes. En els grups, en les comunitats i en general en l’Església cap veu única arriba a representar de forma suficient Jesús.
No es tracta de plantejar que el sacerdoci no sigui la veu de Déu, sinó que tots els altres membres de la comunitat, facin el servei que facin, també són igualment veus autoritzades. No s’entendria que hi hagués servidors de primera i servidors de segona. En tot cas hi ha qui serveix la comunitat i qui només se serveix ell mateix. L’autoritat, com ja s’ha dit, és la capacitat d’aportar no la de retenir i ser dipòsit, presa, tap o aixeta. Cap altre signe ens permet finalment destriar l’autèntica autoritat de la falsa.
