Aquest cap de setmana hem tret els mobles de l’habitació del Joan per pintar les parets. L’habitació buida fa una sensació estranya: la veu hi ressona i sembla més espaiosa. Però un cop enllestida la feina, amb tots els mobles altre vegada al seu lloc, observant tot el que hi ha cabut i l’espai que queda lliure, encara es veu més gran.
L’autèntica dimensió d’un espai es descobreix quan provem d’omplir-lo. La immensitat del cel es fa més evident quan està ocupat per grans nuvolades o quan en una nit clara el descobrim poblat d’estels. També la immensitat de Déu és una immensitat plena.
No és suficient per entendre alguna cosa de Déu insistir en que Ell està més enllà de tot, que no es pot identificar amb cap realitat concreta i que tot allò que podem dir d’Ell és més inexacte que no pas encertat... Tot això és important però no ho és tot.
Sí que de tant en tant convé buidar el concepte que tenim de Déu per evitar que s’ompli de falses seguretats, però Déu és també presència i proximitat. I abans de dir Déu no és aquí, cal començar per dir Déu pot ser aquí i aquí i aquí i aquí... Primer cal acollir i confiar, la crítica –imprescindible- vindrà després.
Sentiments, gestos, cançons, modes, indrets, tradicions, errades... tot pot ser camí per trobar Déu. A través de la natura, de fets i de situacions, però sobretot a través de persones i grups, podem descobrir la seva presència.
Déu és infinitament llunyà, cap experiència ni cap concepte pot abastar-lo, és com l’horitzó que sempre fuig quan ens hi acostem. Però alhora aquest horitzó forma part del nostre paisatge quotidià, està present en tota la nostra vida i alçant la mirada cap a l’horitzó ens posem en camí. L’horitzó és llunyà i present alhora, és ara i aquí desig d’eixamplament i de creixement, és crida a sortir de les quatre parets amb que voldrien protegir-nos. Déu intervé ampliant les nostres perspectives, eixamplant el nostre món, renovant la nostra mirada.
L’horitzó és una abraçada immensa que ho suma, ho reuneix, ho abasta tot: persones, animals, plantes i objectes sense deixar res fora. Des de la perspectiva de Déu tot hi cap, creure en Ell és mirar cada cosa i cada persona pensant també hi cap.
Déu és una immensitat plena, una grandesa capaç d’integrar-ho tot. Creure en Ell és no tenir por d’integrar, de sumar, d’acollir... que res ni ningú malmeti la nostra capacitat d’abraçar.
L’autèntica dimensió d’un espai es descobreix quan provem d’omplir-lo. La immensitat del cel es fa més evident quan està ocupat per grans nuvolades o quan en una nit clara el descobrim poblat d’estels. També la immensitat de Déu és una immensitat plena.
No és suficient per entendre alguna cosa de Déu insistir en que Ell està més enllà de tot, que no es pot identificar amb cap realitat concreta i que tot allò que podem dir d’Ell és més inexacte que no pas encertat... Tot això és important però no ho és tot.
Sí que de tant en tant convé buidar el concepte que tenim de Déu per evitar que s’ompli de falses seguretats, però Déu és també presència i proximitat. I abans de dir Déu no és aquí, cal començar per dir Déu pot ser aquí i aquí i aquí i aquí... Primer cal acollir i confiar, la crítica –imprescindible- vindrà després.
Sentiments, gestos, cançons, modes, indrets, tradicions, errades... tot pot ser camí per trobar Déu. A través de la natura, de fets i de situacions, però sobretot a través de persones i grups, podem descobrir la seva presència.
Déu és infinitament llunyà, cap experiència ni cap concepte pot abastar-lo, és com l’horitzó que sempre fuig quan ens hi acostem. Però alhora aquest horitzó forma part del nostre paisatge quotidià, està present en tota la nostra vida i alçant la mirada cap a l’horitzó ens posem en camí. L’horitzó és llunyà i present alhora, és ara i aquí desig d’eixamplament i de creixement, és crida a sortir de les quatre parets amb que voldrien protegir-nos. Déu intervé ampliant les nostres perspectives, eixamplant el nostre món, renovant la nostra mirada.
L’horitzó és una abraçada immensa que ho suma, ho reuneix, ho abasta tot: persones, animals, plantes i objectes sense deixar res fora. Des de la perspectiva de Déu tot hi cap, creure en Ell és mirar cada cosa i cada persona pensant també hi cap.
Déu és una immensitat plena, una grandesa capaç d’integrar-ho tot. Creure en Ell és no tenir por d’integrar, de sumar, d’acollir... que res ni ningú malmeti la nostra capacitat d’abraçar.
