Passejant pels voltants de Poblet he vist que els ametllers ja havien florit. L’ametller és el primer arbre que floreix. Les flors maduren abans que l’arbre s’ompli de fulles. Té el tronc negre, o gris, i aspre com la terra on creix. Però en canvi els pètals són d’un teixit blanc delicadíssim i, si t’apropes a les flors, perceps la flaire de mel que desprenen.
L’ametller floreix en ple hivern, és un arbre que s’arrisca. I més d’una vegada ho paga car: una gelada pot matar les flors i fer que es perdi tota la collita d’ametlles. Vestir-se amb robes de primavera quan encara no s’endevina el bon temps és un gest de confiança total. No és que esperi que tot vagi bé sinó que ho dóna per fet.
Les paraules dels profetes que coneixem avui ens han arribat avalades no per la seva eloqüència o per les poderoses imatges de les seves visions... sinó pel risc que van córrer en pronunciar-les. Els profetes van lluitar per mantenir la fe en temps de crisis profundes i, mentre els falsos profetes pintaven el futur de color de rosa, ells van dir les coses pel seu nom, encara que sense resignar-s’hi. I van haver de fer-se sentir anant contracorrent, sovint amb cap més suport que el de Déu: enfrontats al poder establert, a les opinions dominants o al fatalisme que ho donava tot per perdut. En aquest sentit l’ametller és un arbre que fa vida de profeta.
També Jesús, com el profeta itinerant que va ser, queda ben representat per l’ametller. De fet és molt difícil seguir Jesús i no admirar tots els profetes que el van precedir i tots els profetes que, després, l’han seguit. Tots comparteixen una trajectòria molt similar i tots troben en la resurrecció de Jesús un reconeixement. Els que el van precedir troben confirmades les seves esperances, els qui l’han seguit i el seguiran tenen ja anticipada la resposta de Déu als seus problemes: Jesús també ho ha experimentat i Jo estava amb ell.
Els creients han trobat i troben en la resurrecció de Jesús la resposta de Déu a tot el patiment de la humanitat. El mal i el dolor no tenen la darrera paraula. I per això tot creient, si vol, disposa de motius suficients per donar per fet que tot acabarà bé, per dir el que calgui sense vergonya, per decidir sense deixar-se dominar per la por i per viure serenament les dificultats... en definitiva, per portar una vida de profeta.
Però el pas dels dies sotmet a un dur desgast la nostra fe i no tot resulta tan fàcil. Potser per això cada any tornen les flors d’ametller, per omplir els camps foscos i solitaris de llum blanca i olor de mel, i desafiar un cop més el vent gelat que baixa de les muntanyes.
