Al vespre pels carrers de Dalt la Vila se sent olor de fusta cremada. L’aroma em resulta familiar, és algun veí que encén la seva llar de foc. Quan jo era petit a casa els meus avis l’estufa de llenya cremava tot l’hivern. De bon matí l’àvia remenava les cendres amb un ganxo de ferro i aprofitava les brases encara enceses per revifar el foc.
La tradició és una brasa encesa a punt per fer cremar la llenya nova. L’única manera de conservar-la en la seva forma actual seria remullar-la i apagar el foc. No té més futur que transmetre el foc del que és portadora abans que acabi de consumir-se, encara que després les flames s’escampin en una direcció no prevista.
La tradició es transmet per contacte, per experiència viscuda, a un nivell més profund del que ens donaria la simple explicació. Més encara, si cal explicar-la massa és que la tradició s’està morint. No es tracta d’entendre-la sinó de viure-la, de deixar-se contagiar per una sàvia i antiga barreja de sentiments i descobrir com bateguen dins nostre i com es revifen quan arriben algunes dates assenyalades: una festa major, un aplec, un aniversari...
Viure les tradicions ens dóna la seguretat i la confiança de pertànyer a un grup, de compartir una identitat ja sigui cultural, social o religiosa. És el caliu de l’entorn que ha esdevingut també caliu i força interior. La fe no és el mateix que la tradició però la fe creix i madura a l’escalf de la tradició. La tradició hom la rep, la fe neix de dins, no és pot adquirir. Per altra banda existeixen tradicions que no tenen o han perdut la seva relació amb la fe.
La fe sense les tradicions que l’acompanyen, sense l’escalf dels altres que ens han passat al davant o que conviuen amb nosaltres, sol quedar adormida i sense forma: la fe necessita expressar-se, compartir-se, celebrar-se... Com el metall en brut necessita el foc i del martell per arribar a ser una eina útil.
Un cop la fe ha madurat esdevé autònoma de les tradicions que l’han acompanyat, igual que l’eina forjada es pot utilitzar ara per remenar les brases que abans han servit per donar-li la forma. Cadascú ha de decidir què conservar i què deixar estar de tot allò que ha rebut.
Una fe adulta és capaç de reconèixer amb agraïment l’estimació dels qui l’ha acompanyat en el seu creixement, però també és capaç d’evitar amb seny tan la repetició mimètica de tot com l’acceptació immediata de qualsevol novetat. La fe madura és confiança per resistir i evitar les pressions del passat i del futur, és llibertat per ser un mateix ara i aquí i cercar a cada moment allò que més ens pugui acostar a Déu. La fe és una eina imprescindible per ser de debò lliure i poder destriar la cendra de les brases.
La tradició és una brasa encesa a punt per fer cremar la llenya nova. L’única manera de conservar-la en la seva forma actual seria remullar-la i apagar el foc. No té més futur que transmetre el foc del que és portadora abans que acabi de consumir-se, encara que després les flames s’escampin en una direcció no prevista.
La tradició es transmet per contacte, per experiència viscuda, a un nivell més profund del que ens donaria la simple explicació. Més encara, si cal explicar-la massa és que la tradició s’està morint. No es tracta d’entendre-la sinó de viure-la, de deixar-se contagiar per una sàvia i antiga barreja de sentiments i descobrir com bateguen dins nostre i com es revifen quan arriben algunes dates assenyalades: una festa major, un aplec, un aniversari...
Viure les tradicions ens dóna la seguretat i la confiança de pertànyer a un grup, de compartir una identitat ja sigui cultural, social o religiosa. És el caliu de l’entorn que ha esdevingut també caliu i força interior. La fe no és el mateix que la tradició però la fe creix i madura a l’escalf de la tradició. La tradició hom la rep, la fe neix de dins, no és pot adquirir. Per altra banda existeixen tradicions que no tenen o han perdut la seva relació amb la fe.
La fe sense les tradicions que l’acompanyen, sense l’escalf dels altres que ens han passat al davant o que conviuen amb nosaltres, sol quedar adormida i sense forma: la fe necessita expressar-se, compartir-se, celebrar-se... Com el metall en brut necessita el foc i del martell per arribar a ser una eina útil.
Un cop la fe ha madurat esdevé autònoma de les tradicions que l’han acompanyat, igual que l’eina forjada es pot utilitzar ara per remenar les brases que abans han servit per donar-li la forma. Cadascú ha de decidir què conservar i què deixar estar de tot allò que ha rebut.
Una fe adulta és capaç de reconèixer amb agraïment l’estimació dels qui l’ha acompanyat en el seu creixement, però també és capaç d’evitar amb seny tan la repetició mimètica de tot com l’acceptació immediata de qualsevol novetat. La fe madura és confiança per resistir i evitar les pressions del passat i del futur, és llibertat per ser un mateix ara i aquí i cercar a cada moment allò que més ens pugui acostar a Déu. La fe és una eina imprescindible per ser de debò lliure i poder destriar la cendra de les brases.
