Fa anys recordo haver fet un puzle i al final descobrir
que li faltava una peça. Pel forat que quedava al mig del
trencaclosques es podia reconèixer fàcilment la forma que havia de
tenir, la vaig buscar però no la vaig arribar a trobar per enlloc.
La figura del forat i la de la de la peça absent són la mateixa, una en negatiu, l’altra en positiu. El mateix perfil que defineix la personalitat d’algú, delimita igualment les seves mancances. Els dons i els defectes són dues cares d’una mateixa personalitat.
Però les mancances o els defectes no són simples forats o buits o desitjos insatisfets... són també possibilitats de complementar-se amb altres, encaixar i compartir. Tal vegada això sigui el que ens costa més d’acceptar: que els altres tenen allò que ens cal o allò que ens podria anar bé. I sovint desitjaríem ser-ne els propietaris únics per assegurar el nostre benestar.
Curiosament tenir consciència dels propis límits i acceptar els propis defectes més que tancar-nos o aïllar-nos ens allibera de la por i de la necessitat de dominar-ho tot i ens permet conviure en pau. Una vida en comú autèntica només resulta possible quan hi ha un reconeixement benèvol i actualitzat de les limitacions de cadascú.
Semblantment un grup, una comunitat, una església que coneix les seves limitacions i sap encaixar els seus fracassos és més capaç d’acceptar els de fora, les altres comunitats i persones amb les seves diferències i singularitats.
Més encara, només una persona o una comunitat que se sap limitada i amb defectes pot tenir alguna cosa a dir o a esperar de Déu. Qui ho sap tot, ho té tot i ho controla tot no té cap interès per ningú altre, i menys per Déu, ni espera res d’Ell, ni s’entreté a descobrir què diu.
Sense mancances, sense dificultats, sense misteri no hi ha ni desig ni recerca. Ningú no mira més enllà d’allò que pot veure i tocar si no troba res a faltar. És millor signe del Déu de Jesús un trencaclosques incomplet que una figura feta i acabada.
La figura del forat i la de la de la peça absent són la mateixa, una en negatiu, l’altra en positiu. El mateix perfil que defineix la personalitat d’algú, delimita igualment les seves mancances. Els dons i els defectes són dues cares d’una mateixa personalitat.
Però les mancances o els defectes no són simples forats o buits o desitjos insatisfets... són també possibilitats de complementar-se amb altres, encaixar i compartir. Tal vegada això sigui el que ens costa més d’acceptar: que els altres tenen allò que ens cal o allò que ens podria anar bé. I sovint desitjaríem ser-ne els propietaris únics per assegurar el nostre benestar.
Curiosament tenir consciència dels propis límits i acceptar els propis defectes més que tancar-nos o aïllar-nos ens allibera de la por i de la necessitat de dominar-ho tot i ens permet conviure en pau. Una vida en comú autèntica només resulta possible quan hi ha un reconeixement benèvol i actualitzat de les limitacions de cadascú.
Semblantment un grup, una comunitat, una església que coneix les seves limitacions i sap encaixar els seus fracassos és més capaç d’acceptar els de fora, les altres comunitats i persones amb les seves diferències i singularitats.
Més encara, només una persona o una comunitat que se sap limitada i amb defectes pot tenir alguna cosa a dir o a esperar de Déu. Qui ho sap tot, ho té tot i ho controla tot no té cap interès per ningú altre, i menys per Déu, ni espera res d’Ell, ni s’entreté a descobrir què diu.
Sense mancances, sense dificultats, sense misteri no hi ha ni desig ni recerca. Ningú no mira més enllà d’allò que pot veure i tocar si no troba res a faltar. És millor signe del Déu de Jesús un trencaclosques incomplet que una figura feta i acabada.
