A l’escola on treballo quan els alumnes
organitzen algun espectacle sol haver-n’hi un parell que s’ocupen del
canó de llum. Amb tota la sala a les fosques aquest focus projecta un
raig de llum sobre els presentadors o segueix per l’escenari alguna
actuació individual. És un llum molt potent i si alguna vegada jugant
jugant te l’enfoquen directament als ulls quedes ben enlluernat.
La consciència és llum, com un focus il·lumina què passa en la nostra vida i fa que ens n’adonem. Gràcies a ella podem saber on som i cap on anem. Registra les dades que estem rebent del nostre entorn i percep què està passant dins de nosaltres mateixos. Més encara, fa preguntes, compara, distingeix i pressiona per fer sortir la veritat a la llum.
Per això, pot ajudar-nos a prendre decisions mostrant-nos les opcions que tenim, aportant pros i contres, tenint en compte tot allò que hem aprés i tot allò que pot passar. De tot en fa l’avaluació i ens descobreix què és realment millor. Encara que ella pròpiament no decideix. Un cop tot s’ha investigat està tot a punt perquè el cor prengui una decisió. Tenir una idea clara de què cal fer no és el mateix que voler-ho fer. És, doncs, finalment el cor, el sentiment de que alguna cosa val la pena, qui decideix.
L’activitat de la consciència però també pot enlluernar-nos. Quan la seva capacitat d’inquirir i de posar sota sospita perd el fre, pressiona sense cap motiu la persona i qüestiona tot allò que fa o pensa. Aleshores hom està pendent de quedar bé amb les exigències de la consciència, deixa de tenir una visió equilibrada de la realitat i de si mateix, i és més vulnerable al desànim. La por a fer res mal fet, els dubtes sobre qualsevol sentiment o desig es van poc a poc imposant i el paralitzen.
Una consciència adulta ha de saber identificar també quines són les seves limitacions i fer silenci o abaixar la intensitat de llum quan la situació ho demana. Per poder captar els detalls més profunds i seriosos de la persona, ja parli un mateix ja sigui un altre el que parla, la consciència ha de renunciar, d’entrada, a intervenir: ni criticar, ni avaluar, ni qüestionar... I en canvi li cal escoltar i acollir amb confiança.
L’actitud que serveix per tractar dades, fets i idees... no es adequada per captar què es mou en el món personal, dels sentiments i de les experiències viscudes. Aquí cal una actitud contemplativa, desperta i atenta però extremadament discreta. Les paraules que neixen del cor només es poden pronunciar sota una llum tènue i en un ambient de confidència.
La consciència és llum, com un focus il·lumina què passa en la nostra vida i fa que ens n’adonem. Gràcies a ella podem saber on som i cap on anem. Registra les dades que estem rebent del nostre entorn i percep què està passant dins de nosaltres mateixos. Més encara, fa preguntes, compara, distingeix i pressiona per fer sortir la veritat a la llum.
Per això, pot ajudar-nos a prendre decisions mostrant-nos les opcions que tenim, aportant pros i contres, tenint en compte tot allò que hem aprés i tot allò que pot passar. De tot en fa l’avaluació i ens descobreix què és realment millor. Encara que ella pròpiament no decideix. Un cop tot s’ha investigat està tot a punt perquè el cor prengui una decisió. Tenir una idea clara de què cal fer no és el mateix que voler-ho fer. És, doncs, finalment el cor, el sentiment de que alguna cosa val la pena, qui decideix.
L’activitat de la consciència però també pot enlluernar-nos. Quan la seva capacitat d’inquirir i de posar sota sospita perd el fre, pressiona sense cap motiu la persona i qüestiona tot allò que fa o pensa. Aleshores hom està pendent de quedar bé amb les exigències de la consciència, deixa de tenir una visió equilibrada de la realitat i de si mateix, i és més vulnerable al desànim. La por a fer res mal fet, els dubtes sobre qualsevol sentiment o desig es van poc a poc imposant i el paralitzen.
Una consciència adulta ha de saber identificar també quines són les seves limitacions i fer silenci o abaixar la intensitat de llum quan la situació ho demana. Per poder captar els detalls més profunds i seriosos de la persona, ja parli un mateix ja sigui un altre el que parla, la consciència ha de renunciar, d’entrada, a intervenir: ni criticar, ni avaluar, ni qüestionar... I en canvi li cal escoltar i acollir amb confiança.
L’actitud que serveix per tractar dades, fets i idees... no es adequada per captar què es mou en el món personal, dels sentiments i de les experiències viscudes. Aquí cal una actitud contemplativa, desperta i atenta però extremadament discreta. Les paraules que neixen del cor només es poden pronunciar sota una llum tènue i en un ambient de confidència.
