La neu acabada de caure té un tacte molt especial. Encara que és freda i, si hi jugues prou estona, les mans et queden insensibles, és flonja i lleugera com el plomissol, gairebé càlida.
Tot i que aquest estat dura ben poc. La neu nova es troba en un punt d’equilibri molt delicat: els minúsculs cristalls de glaç que la formen es fonen ràpidament quan puja la temperatura o poc a poc es van endurint si el fred persisteix. Resulta una experiència tan singular que al cap del temps fins i tot pots dubtar de si aquella sensació agradable era real o només va ser una il·lusió.
L’experiència de Déu, és rara i efímera com el tacte càlid dels flocs de neu. I pot passar que el seu record se’ns desdibuixi: fàcilment hom pot menysprear-la i considerar que no va ser més que un engany momentani, fàcilment hom pot sobrevalorar-la i pretendre que aquesta experiència ho justifiqui tot.
L’experiència religiosa és d’una fragilitat extraordinària i s’escapa al que podem dir amb paraules però no és no-res. És un crit silenciós, la llum d’una estrella remota, una pista que ens convida a decantar-nos cap a una direcció concreta, una proposta que espera la nostra resposta. Depèn de nosaltres. Podem passar de llarg sense fixar-nos-hi, podem donar-li credibilitat i poc a poc descobrir si ens porta a algun indret nou o interessant. Una pista o un indici no ho diu tot d’entrada i cal continuar fent camí i cercant.
La fe no és del tot madura sense acceptar el valor limitat de les pistes que segueix: acceptant el seus límits es converteixen en un recurs imprescindible per guiar el propi camí. En canvi oblidar que es tracta d’una experiència limitada i considerar aquesta experiència com una resposta ja completa i definitiva sobre nosaltres o sobre Déu pot portar a comportaments fanàtics que ens impedeixen veure res més.
En aquest sentit les millors expressions de l’experiència autèntica de Déu solen ser desconcertants i paradoxals, com la calidesa de la neu. Arribem a conclusions com aquestes: que allò que has viscut de forma casual és alhora un missatge de Déu; que no et pots quedar aturat perquè tot depèn de tu, sense deixar d’esperar-ho tot de Déu; que has de confiar en tu mateix encara que siguis l’únic que veu una determinada cosa i alhora acceptar que els altres també tenen raó; que ja has trobat Déu i que per això segueixes lluitant per trobar-lo...
Més enllà del que és fàcil de definir i d’encaixar en els nostres conceptes hi ha situacions que ens desborden i que ens obren a una perspectiva totalment nova, que, si ens deixem portar, ens omplen de sorpresa i d’alegria -com un nen que toca per primera vegada la neu acabada de caure- i ens fan créixer i avançar.
Tot i que aquest estat dura ben poc. La neu nova es troba en un punt d’equilibri molt delicat: els minúsculs cristalls de glaç que la formen es fonen ràpidament quan puja la temperatura o poc a poc es van endurint si el fred persisteix. Resulta una experiència tan singular que al cap del temps fins i tot pots dubtar de si aquella sensació agradable era real o només va ser una il·lusió.
L’experiència de Déu, és rara i efímera com el tacte càlid dels flocs de neu. I pot passar que el seu record se’ns desdibuixi: fàcilment hom pot menysprear-la i considerar que no va ser més que un engany momentani, fàcilment hom pot sobrevalorar-la i pretendre que aquesta experiència ho justifiqui tot.
L’experiència religiosa és d’una fragilitat extraordinària i s’escapa al que podem dir amb paraules però no és no-res. És un crit silenciós, la llum d’una estrella remota, una pista que ens convida a decantar-nos cap a una direcció concreta, una proposta que espera la nostra resposta. Depèn de nosaltres. Podem passar de llarg sense fixar-nos-hi, podem donar-li credibilitat i poc a poc descobrir si ens porta a algun indret nou o interessant. Una pista o un indici no ho diu tot d’entrada i cal continuar fent camí i cercant.
La fe no és del tot madura sense acceptar el valor limitat de les pistes que segueix: acceptant el seus límits es converteixen en un recurs imprescindible per guiar el propi camí. En canvi oblidar que es tracta d’una experiència limitada i considerar aquesta experiència com una resposta ja completa i definitiva sobre nosaltres o sobre Déu pot portar a comportaments fanàtics que ens impedeixen veure res més.
En aquest sentit les millors expressions de l’experiència autèntica de Déu solen ser desconcertants i paradoxals, com la calidesa de la neu. Arribem a conclusions com aquestes: que allò que has viscut de forma casual és alhora un missatge de Déu; que no et pots quedar aturat perquè tot depèn de tu, sense deixar d’esperar-ho tot de Déu; que has de confiar en tu mateix encara que siguis l’únic que veu una determinada cosa i alhora acceptar que els altres també tenen raó; que ja has trobat Déu i que per això segueixes lluitant per trobar-lo...
Més enllà del que és fàcil de definir i d’encaixar en els nostres conceptes hi ha situacions que ens desborden i que ens obren a una perspectiva totalment nova, que, si ens deixem portar, ens omplen de sorpresa i d’alegria -com un nen que toca per primera vegada la neu acabada de caure- i ens fan créixer i avançar.
