Fer saltar pedres sobre l’aigua

De petits jugàvem a fer saltar pedres sobre l’aigua. Cercàvem pedres planes i les llençàvem amb força arran de la superfície perquè al fregar l’aigua saltessin cap amunt. Alguna pedra podia arribar a fer quatre o cinc bots abans de perdre velocitat i enfonsar-se.
Hi ha persones que semblen disposades a fer tota mena de salts per evitar la més petita ombra de patiment. Està bé eludir el sofriment però no es pot pretendre de viure com si el dolor no existís: no anomenar les malalties pel seu nom, no parlar de records que ens entristeixen, no donar credibilitat a les dades que ens parlen de marginació...
El dolor no és bo però reconèixer i acceptar la seva presència és educatiu. Assumir que hi ha dolor és un signe de maduresa i equilibri personal i és el primer pas per plantar-li cara.
La vida de Jesús està en gran part dedicada a atendre el dolor i la desesperança i cercar-hi respostes. Ell no fa cas de les lleis que impedeixen apropar-se als malats, els toca i els guareix; elogia la fe de les persones que estan disposades a lluitar per canviar la seva situació; convida a portar la pròpia creu i seguir-lo, que és com convidar a no quedar-se aturat malgrat el sofriment...
Moltes vegades s’ha insistit en la bondat del dolor, com si patir i passar-s’ho malament fos voluntat de Déu, pagant així pel pecat propi o pel dels altres, i assumint amb paciència que la felicitat ara i aquí no és possible. Però no és aquest el missatge de Jesús, ni el sentit de la creu.
Jesús fa seu el sofriment d’altres i es complica la vida desafiant lleis injustes fins a l’extrem de ser detingut i condemnat. Però tot això ho fa amb l’objectiu d’obrir noves possibilitats a la felicitat, no per patir. El patiment és resultat del seu sentit de servei. I és servint que el Regne es va obrint pas poc a poc, que les benaurances es comencen a fer realitat.
Amb la mort a la creu Jesús se submergeix completament en el dolor i el sense sentit però no hi queda atrapat, torna a alçar-se i els deixebles el descobreixen viu. Des d’aleshores enfonsar-se i tornar a néixer de l’aigua és el distintiu dels cristians, el baptisme: compartir el dolor dels que pateixen amb l’esperança de poder alçar-se junts, ressuscitats. Només amb aquesta esperança té sentit mullar-se.

L'empelt

De jove passava els estius al Penedès, en una masia. Recordo que van arrencar una vinya vella que hi havia a prop de casa. Amb el tractor van anar estirant els ceps un a un. La primera part de les arrels era tan gruixuda com el tronc i en totes hi havia una mena de nus força gran. Després vaig saber que aquest nusos de la fusta eren els empelts que s’havien fet en plantar la vinya quaranta o cinquanta anys enrere.
L’empelt uneix l’arrel d’un cep resistent a les malalties, però estèril, amb la branca d’una varietat productiva de vinya que es convertirà en la soca de la nova planta i donarà fruit. Alguna vegada s’ha comparat la relació entre Jesús i nosaltres amb un empelt: Jesús renova la nostra vida empeltant-la amb la de Déu...
Durant força temps Jesús viu la seva vida com un de tants. Poc a poc els deixebles s’adonen de la seva singularitat. I, finalment després de la mort, amb la resurrecció descobreixen que en Jesús hi bategava una vida, la vida de Déu, que res, ni la mort, no ha pogut ofegar. Des d’aquesta nova perspectiva s’adonen que tota la vida de Jesús els parla de Déu.
Encara que Jesús no és un mitjà de comunicació qualsevol. I no es limita tampoc a parlar de Déu o a donar bons exemples. Ell ha fet present Déu perquè Ell és de Déu, Ell és Déu. I com a tal ha compartit amb nosaltres els projectes de Déu, els sentiments de Déu, les prioritats de Déu, els interessos de Déu... D’aquesta manera ha posat Déu a l’abast de tots. No ha passat de llarg davant de cap persona, ni de cap qüestió, ni de cap situació dolorosa i per això tota la vida humana ha queda transformada, tota, amb una nova saba, empeltada de Déu.
Però Jesús ha estat presència de Déu sense deixar de ser un home. Ell s’ha mogut dins dels límits de la condició humana: s’ha sorprès, ha dubtat, ha estimat, ha somiat, s’ha entristit, ha patit... també ha mort. Encara que ha estat amb la seva manera de viure la vida, amb la trama de la seva història personal, amb les decisions que ha anat prenent que ha anat fet realitat la proximitat de Déu. D’aquesta manera vivint com un de nosaltres ha donat una nova consistència a les possibilitats de viure humanament. Gràcies a Ell ara és més possible arribar a donar els fruits que esperem.
Són dos aspectes que no es poden separar, que estan estretament nuats. Ha viscut la seva vida amb un sentit d’humanitat tan profund i generós, tan solidari i compromès com només Déu podia haver-ho fet.

Ventada

Avui fa vent. Bufa tan fort que quan han tocat les deu al campanar alguna campanada gairebé no se sentia. No seria estrany que demà apareguessin als mitjans de comunicació imatges d’arbres tombats a terra arrencats de soca-rel. Els arbres caiguts, de vegades n’hi ha de molt grans, criden l’atenció per la mida de les seves arrels però més encara pel fet que no han estat suficients per mantenir-los drets.
No sempre es poden precisar les causes, a part de la ventada, de la caiguda d’aquests arbres: potser la fusta estava malalta, potser tenien una gran xarxa d’arrels però eren massa superficials... Les arrels són qüestió d’educació: tenir una gran extensió de coneixements no garanteix que la persona es pugui mantenir dreta quan fa mal temps.
Tampoc no es tracta de voler-ho aprofundir tot. N’hi ha prou amb tenir alguna idea contrastada de qui som i què volem. Davant de la gran quantitat d’informació i d’estímuls que rebem cada dia la qüestió principal és saber valorar i triar.
Però com adonar-se de que no totes les dades són igual de rellevants? Amb bones idees no n’hi ha prou: hom ha de descobrir per experiència que pot orientar-se en aquesta selva de dades. La persona ha d’aprendre a escoltar-se a ella mateixa i arriscar-se ha triar, ha de tenir marge per provar i  equivocar-se, si cal, i donar-se temps encara per fer-se càrrec de què li va responent el món que l’envolta.
Si alguna persona s’acosta a la comunitat eclesial, es trobarà amb uns situació molt similar: una saviesa mil·lenària enorme de la que no sembla gens fàcil indicar què pot tenir d’interessant.
La resposta més habitual quan es tracta d’identificar el nucli de la fe cristiana és establir una llista de continguts prioritaris, presentar-los de la millor forma possible tot matisant alguns detalls tècnics, insistir en aclarir i precisar el sentit de les celebracions més importants i donar algunes indicacions pràctiques per aterrar la fe a la vida de cada dia. Però tot això amaga el que de debò manté viva la fe.
La fe s’arrela en l’experiència de trobada tu a tu amb Jesús: pot ser un text, pot ser una persona, pot ser un fet... allò que ens posa davant seu i ens descobreix una nova profunditat en nosaltres i en els qui viuen al nostre costat.
Si la comunitat cristiana no fos capaç de crear, animar i tenir cura d’espais d’experiència, de recerca, d’aprofundiment, de contrast, de descoberta personal de Jesús... les seves explicacions i aclariments restarien sense valor i les seves celebracions o els seus projectes no aportarien cap novetat.
Forçosament donar prioritat a l’experiència personal fa menys compacta la unitat ideològica de la comunitat però la cohesió eclesial no depèn de la uniformitat d’idees sinó del lligam que neix entre els qui viuen la fe arrelats en Jesús. Sense arribar a aquest nivell del subsòl cristià no hi ha arbre que aguanti en aquest bosc quan fa mal temps.

Fractura

El meu fill Joan va decidir saltar amb el monopatí unes escales, una roda li va quedar encallada i va sortir disparat cap endavant. Fractura parcial de clavícula deia l’informe mèdic. Al principi estava molt content de tenir una nova ferida de la que parlar, però poc a poc es va anar desanimant perquè li feia mal i no podia jugar a res. Després de tres setmanes amb el braç immobilitzat i tres més sense fer esport tot ha tornat a la normalitat, a la seva edat una fractura no és problema.
Sovint les causes d’un trencament o d’una divisió són la mar de simples i les solucions no gaire complicades... encara que tenen un cost. No voler reconèixer el mal que ens fa o la por a haver de cedir, sol fer que la situació es mantingui indefinidament i la solució de la fractura s’allargui mesos o anys.
Quan un gest, una paraula, una mirada ens obre el camí de la reconciliació percebem clarament fins a quin punt n’estàvem de necessitats de retrobar-nos. Hi ha mil camins senzills per a qui està disposat a reconciliar-se, només cal deixar-se anar.
La reconciliació entre persones, entre grups socials o ètnics, fins i tot amb un mateix i la pròpia història, també amb Déu... podria resumir molt bé el contingut de tot l’evangeli, el sentit del Regne i tota la vida de Jesús. Reincorporar els marginats a la societat, ajudar les persones a refer-se de les ferides rebudes, fer del perdó un element clau de les relacions personals, acollir tan a jueus com a pagans, adreçar-se a un Déu d’estimació més que de condemna... són alguns del camins que recorre Jesús.
Un repte d’aquest abast no queda de cap manera ben representat per la pràctica d’un únic sagrament i encara menys en format individual, hi ha una gran quantitat de gestos més que poden servir per aquest fi. I de fet el principal sagrament de la reconciliació deu ser seure tots junts al voltant de la taula amb els germans, atents a fer arribar el pa a qui no en té, celebrant un Déu proper que es deixa trobar en les coses més senzilles.
Jesús mateix és, des del punt de vista creient, la reconciliació en persona: la sorprenent possibilitat de que convisquin alhora la identitat personal d’un jueu del segle I i la imatge que té Déu de tota la humanitat, les accions concretes de tres o quatre anys de predicació i el misteri inabastable d’un Déu que ho ha fet tot, unes quantes paraules o moltes, encara que limitades, i el saber infinit...
A la clavícula del Joan el punt on hi havia hagut la fractura encara es nota, hi ha quedat un petit bony, però les dues parts de l’os estan unides, segons diuen els experts, més sòlidament que no pas abans. Així encara és possible identificar en bona mesura cada fragment però és que la reconciliació no anul·la les diferències, ni barreja, ni confon, ni suprimeix res sinó que construeix ponts.

Peça de puzle

Fa anys recordo haver fet un puzle i al final descobrir que li faltava una peça. Pel forat que quedava al mig del trencaclosques es podia reconèixer fàcilment la forma que havia de tenir, la vaig buscar però no la vaig arribar a trobar per enlloc.
La figura del forat i la de la de la peça absent són la mateixa, una en negatiu, l’altra en positiu. El mateix perfil que defineix la personalitat d’algú, delimita igualment les seves mancances. Els dons i els defectes són dues cares d’una mateixa personalitat.
Però les mancances o els defectes no són simples forats o buits o desitjos insatisfets... són també possibilitats de complementar-se amb altres, encaixar i compartir. Tal vegada això sigui el que ens costa més d’acceptar: que els altres tenen allò que ens cal o allò que ens podria anar bé. I sovint desitjaríem ser-ne els propietaris únics per assegurar el nostre benestar.
Curiosament tenir consciència dels propis límits i acceptar els propis defectes més que tancar-nos o aïllar-nos ens allibera de la por i de la necessitat de dominar-ho tot i ens permet conviure en pau. Una vida en comú autèntica només resulta possible quan hi ha un reconeixement benèvol i actualitzat de les limitacions de cadascú.
Semblantment un grup, una comunitat, una església que coneix les seves limitacions i sap encaixar els seus fracassos és més capaç d’acceptar els de fora, les altres comunitats i persones amb les seves diferències i singularitats.
Més encara, només una persona o una comunitat que se sap limitada i amb defectes pot tenir alguna cosa a dir o a esperar de Déu. Qui ho sap tot, ho té tot i ho controla tot no té cap interès per ningú altre, i menys per Déu, ni espera res d’Ell, ni s’entreté a descobrir què diu.
Sense mancances, sense dificultats, sense misteri no hi ha ni desig ni recerca. Ningú no mira més enllà d’allò que pot veure i tocar si no troba res a faltar. És millor signe del Déu de Jesús un trencaclosques incomplet que una figura feta i acabada.

De qui és aquesta roba?

Hi ha dies que sobre la taula del menjador s’amuntega una bona pila de roba neta a punt per plegar: samarretes, pantalons, dessuadores, calces, mitjons... No sempre és fàcil reconèixer de qui és cada peça i els mitjons, o alguna samarreta, de vegades canvien de propietari per un temps. Algú es queixa: Això no m’entra! Altres ni se n’adonen.
Fer pregària amb els salms o amb altres oracions bíbliques és com posar-se una roba antiga que en el seu moment es va fer a mida per a algú altre. Amb aquest vestit posat és impossible restar indiferent: o bé t’hi trobes estrany com si et tibés o el seu tacte t’irrités la pell, o pots experimentar amb sorpresa que sembla fet expressament per a tu.
Quan llegeixes tu ets el meu Déu jo et cerco... o quan repeteixes Pare nostre... els teus sentiments es vesteixen amb les paraules d’altres i de cop et trobes dient coses que potser no hauries sabut com dir. Resar seguint la veu d’altres persones és una forma d’aprendre a pregar. Les paraules et porten a llocs o situacions a les que si fos per tu sol no hauries anat a parar mai. T’ajuden a expressar el teu món interior i alhora t’adrecen en una direcció en la que és possible trobar Déu.
Les paraules no són només paraules, són els vestits amb els que es presenten les sensacions, els records o els desigs i, en el moment adequat, tenen la capacitat de donar-los forma i presència: són un vestit de festa, o un de dol, o roba per abrigar-se... en un moment d’alegria, de pena o de soledat. Les paraules no només diuen sinó que fan: interpreten l’experiència i li donen un cert sentit.
Mentre repeteixes alguna d’aquestes pregàries també t’adones que encara que els sentiments que experimentes siguin profundament teus i únics... són a la vegada compartits pels qui els han resat abans que tu. Notes aleshores com la teva perspectiva sobre la vida s’eixampla i endevines que moltes persones podrien entendre perfectament el que estàs vivint i que podria haver-hi una simpatia o una complicitat universal.
Repetir les paraules d’un pelegrí cansat o les d’una colla que acaba de recuperar la llibertat però, sobretot, les de Jesús et permeten ficar-te en la seva pell i acostar-te als recons més profunds d’ell mateix. I així, poc a poc, són les paraules de Jesús les que van donant forma a la teva experiència. Poc a poc et van acostant a la seva forma de ser. Poc a poc, si et deixes, les paraules et van fent cada cop més a la seva imatge i vas esdevenint una nova creació... no ja per decisió d’un altre sinó amb el teu consentiment i la teva recerca.

Pere

El juliol passat va morir en Pere, religiós claretià, que va dedicar-se durant molts anys al treball amb joves. Va ser responsable els anys setanta i vuitanta del moviment Hora-3.
No va ser ell sol, van ser els seus companys de comunitat, altres religiosos i religioses, joves i no tan joves, capellans diocesans els que entre tots van fer possible aquest projecte en uns anys que van destacar també altres propostes similars crescudes al caliu de la renovació conciliar i de l’ambient il·lusionat de la transició.
Avui la situació és força diferent i algunes fórmules d’èxit d’aquell temps han quedat obsoletes però resten d’aquest projecte alguns elements de futur. Fent balanç del treball fet aquells anys per mi resulta fonamental l’opció de donar prioritat a l’experiència per sobre de la catequesi o la teologia: experiència de fer procés personal, de vida de grup, de pregària i celebració, de trobada amb gent diversa, de servei solidari...
Donar valor a l’experiència situa a la persona com a protagonista i des d’aquest camí personal viscut amb atenció tot allò que es fa o es descobreix va prenent sentit. Moltes persones vam descobrir amb l’Hora-3 una forma de viure treballant per donar resposta dia a dia a allò que la vida ens planteja, vam madurar una fe lluitada i contrastada, vam adquirir un sentit de compromís amb les persones, tu a tu...
Formar persones que se senten protagonistes de la seva història té també els seus riscos: un cop has descobert fins on pots arribar no és fàcil encaixar en institucions que donen prioritat al seu funcionament regular per davant de les persones. No parlo només de la institució eclesial, sinó també d’empreses, de serveis de l’administració o d’associacions que tenen si fa no fa el mateix estil.
Crec que el treball d’en Pere no va ser només una proposta per a joves, crec que el que vam viure val per a totes les edats i per a totes les èpoques, que la radicalitat dels joves –sovint idealitzada- retrata molt bé la radicalitat de l’evangeli: són primer les persones que les lleis o les institucions.
Qualsevol proposta d’evangelització o de renovació eclesial, qualsevol projecte educatiu o de solidaritat... que prengui com a inspiració l’evangeli necessita partir d’aquest mateixa base: el protagonisme de les persones, ajudar a descobrir dins de cadascú la crida a ser un mateix i alhora despertar el  desig de fer camí pas a pas amb els altres... És en aquesta experiència que ressona la veu de Jesús que convida a anar sempre més a fons, sempre més enllà.