Avui fa vent. Bufa tan fort que quan han tocat les deu al
campanar alguna campanada gairebé no se sentia. No seria estrany que
demà apareguessin als mitjans de comunicació imatges d’arbres tombats a
terra arrencats de soca-rel. Els arbres caiguts, de vegades n’hi ha de
molt grans, criden l’atenció per la mida de les seves arrels però més
encara pel fet que no han estat suficients per mantenir-los drets.
No sempre es poden precisar les causes, a part de la ventada, de la caiguda d’aquests arbres: potser la fusta estava malalta, potser tenien una gran xarxa d’arrels però eren massa superficials... Les arrels són qüestió d’educació: tenir una gran extensió de coneixements no garanteix que la persona es pugui mantenir dreta quan fa mal temps.
Tampoc no es tracta de voler-ho aprofundir tot. N’hi ha prou amb tenir alguna idea contrastada de qui som i què volem. Davant de la gran quantitat d’informació i d’estímuls que rebem cada dia la qüestió principal és saber valorar i triar.
Però com adonar-se de que no totes les dades són igual de rellevants? Amb bones idees no n’hi ha prou: hom ha de descobrir per experiència que pot orientar-se en aquesta selva de dades. La persona ha d’aprendre a escoltar-se a ella mateixa i arriscar-se ha triar, ha de tenir marge per provar i equivocar-se, si cal, i donar-se temps encara per fer-se càrrec de què li va responent el món que l’envolta.
Si alguna persona s’acosta a la comunitat eclesial, es trobarà amb uns situació molt similar: una saviesa mil·lenària enorme de la que no sembla gens fàcil indicar què pot tenir d’interessant.
La resposta més habitual quan es tracta d’identificar el nucli de la fe cristiana és establir una llista de continguts prioritaris, presentar-los de la millor forma possible tot matisant alguns detalls tècnics, insistir en aclarir i precisar el sentit de les celebracions més importants i donar algunes indicacions pràctiques per aterrar la fe a la vida de cada dia. Però tot això amaga el que de debò manté viva la fe.
La fe s’arrela en l’experiència de trobada tu a tu amb Jesús: pot ser un text, pot ser una persona, pot ser un fet... allò que ens posa davant seu i ens descobreix una nova profunditat en nosaltres i en els qui viuen al nostre costat.
Si la comunitat cristiana no fos capaç de crear, animar i tenir cura d’espais d’experiència, de recerca, d’aprofundiment, de contrast, de descoberta personal de Jesús... les seves explicacions i aclariments restarien sense valor i les seves celebracions o els seus projectes no aportarien cap novetat.
Forçosament donar prioritat a l’experiència personal fa menys compacta la unitat ideològica de la comunitat però la cohesió eclesial no depèn de la uniformitat d’idees sinó del lligam que neix entre els qui viuen la fe arrelats en Jesús. Sense arribar a aquest nivell del subsòl cristià no hi ha arbre que aguanti en aquest bosc quan fa mal temps.
No sempre es poden precisar les causes, a part de la ventada, de la caiguda d’aquests arbres: potser la fusta estava malalta, potser tenien una gran xarxa d’arrels però eren massa superficials... Les arrels són qüestió d’educació: tenir una gran extensió de coneixements no garanteix que la persona es pugui mantenir dreta quan fa mal temps.
Tampoc no es tracta de voler-ho aprofundir tot. N’hi ha prou amb tenir alguna idea contrastada de qui som i què volem. Davant de la gran quantitat d’informació i d’estímuls que rebem cada dia la qüestió principal és saber valorar i triar.
Però com adonar-se de que no totes les dades són igual de rellevants? Amb bones idees no n’hi ha prou: hom ha de descobrir per experiència que pot orientar-se en aquesta selva de dades. La persona ha d’aprendre a escoltar-se a ella mateixa i arriscar-se ha triar, ha de tenir marge per provar i equivocar-se, si cal, i donar-se temps encara per fer-se càrrec de què li va responent el món que l’envolta.
Si alguna persona s’acosta a la comunitat eclesial, es trobarà amb uns situació molt similar: una saviesa mil·lenària enorme de la que no sembla gens fàcil indicar què pot tenir d’interessant.
La resposta més habitual quan es tracta d’identificar el nucli de la fe cristiana és establir una llista de continguts prioritaris, presentar-los de la millor forma possible tot matisant alguns detalls tècnics, insistir en aclarir i precisar el sentit de les celebracions més importants i donar algunes indicacions pràctiques per aterrar la fe a la vida de cada dia. Però tot això amaga el que de debò manté viva la fe.
La fe s’arrela en l’experiència de trobada tu a tu amb Jesús: pot ser un text, pot ser una persona, pot ser un fet... allò que ens posa davant seu i ens descobreix una nova profunditat en nosaltres i en els qui viuen al nostre costat.
Si la comunitat cristiana no fos capaç de crear, animar i tenir cura d’espais d’experiència, de recerca, d’aprofundiment, de contrast, de descoberta personal de Jesús... les seves explicacions i aclariments restarien sense valor i les seves celebracions o els seus projectes no aportarien cap novetat.
Forçosament donar prioritat a l’experiència personal fa menys compacta la unitat ideològica de la comunitat però la cohesió eclesial no depèn de la uniformitat d’idees sinó del lligam que neix entre els qui viuen la fe arrelats en Jesús. Sense arribar a aquest nivell del subsòl cristià no hi ha arbre que aguanti en aquest bosc quan fa mal temps.
