Anant de Montgat fins a Premià pel camí que passa entre la via i la platja hi ha de tant en tant alguns ponts de fusta. Amb el fregament dels passos la fusta s’ha anat tornant lluent i també comença a estar desgastada. Les rodes de la bicicleta detecten però els bonys que fan els nusos de la fusta que encara conserven el seu gruix original.
Recordo alguns sopars amb els amics... Són com nusos en la matèria dels meus records. Parlant i menjat vaig tenir la sensació de que el temps no passava. Ara m’adono que no anava desencaminat: han resistit la mar de bé el pas dels anys.
Hi ha moments en que les nostres experiències adquireixen una densitat i una consistència fora del normal. Sembla com si amb allò que estem fent ja en tinguéssim prou i no ens calgués res més, com si tot el passat hagués quedat oblidat i el futur fos irrellevant.
El darrer sopar de Jesús... És important recordar que va ser un sopar: el pa i el vi separats de l’ambient d’amistat i de festa, separats de la vida i els gestos de Jesús, quedarien del tot fora de context i esdevindrien simples ídols. El sopar, doncs, amb els deixebles té també aquest aire de consistència, de profunditat, de riquesa i de plenitud vital.
Compartir el pa i beure d’una mateixa copa són gestos més antics que Jesús. Estan carregats de significat ja d’abans: moltes persones han menjat junts i han brindat, han compartit les seves alegries i les seves penes. Ara amb Jesús, a més a més, esdevenen un resum de la seva trajectòria vital i alhora un nus que el lliga estretament als seus seguidors.
Sopars com aquests suggereixen una riquesa que va molt més enllà de l’aliment i de l’amistat. Això també s’endevina quan un sopar no surt com nosaltres voldríem malgrat haver-lo preparat amb tot l’interès. Descobrim aleshores que es tracta d’una mena de regal que no podem aconseguir per les nostres pròpies forces ni tampoc controlar. Pot tractar-se de la sort, pot ser el favor de Déu o el buf de la seva inspiració.
Retornar una vegada i una altra al sopar de Jesús, mantenir el caliu de l’amistat, repetir el gest de partir i compartir, sostenir l’aposta de la fe en que malgrat tot Déu completarà el seu projecte... és la manera de perseguir amb insistència aquest regal que tot sovint s’amaga. I així ho fem, tot i saber que la major part de la fusta és llisa i ben poca és nus.
Recordo alguns sopars amb els amics... Són com nusos en la matèria dels meus records. Parlant i menjat vaig tenir la sensació de que el temps no passava. Ara m’adono que no anava desencaminat: han resistit la mar de bé el pas dels anys.
Hi ha moments en que les nostres experiències adquireixen una densitat i una consistència fora del normal. Sembla com si amb allò que estem fent ja en tinguéssim prou i no ens calgués res més, com si tot el passat hagués quedat oblidat i el futur fos irrellevant.
El darrer sopar de Jesús... És important recordar que va ser un sopar: el pa i el vi separats de l’ambient d’amistat i de festa, separats de la vida i els gestos de Jesús, quedarien del tot fora de context i esdevindrien simples ídols. El sopar, doncs, amb els deixebles té també aquest aire de consistència, de profunditat, de riquesa i de plenitud vital.
Compartir el pa i beure d’una mateixa copa són gestos més antics que Jesús. Estan carregats de significat ja d’abans: moltes persones han menjat junts i han brindat, han compartit les seves alegries i les seves penes. Ara amb Jesús, a més a més, esdevenen un resum de la seva trajectòria vital i alhora un nus que el lliga estretament als seus seguidors.
Sopars com aquests suggereixen una riquesa que va molt més enllà de l’aliment i de l’amistat. Això també s’endevina quan un sopar no surt com nosaltres voldríem malgrat haver-lo preparat amb tot l’interès. Descobrim aleshores que es tracta d’una mena de regal que no podem aconseguir per les nostres pròpies forces ni tampoc controlar. Pot tractar-se de la sort, pot ser el favor de Déu o el buf de la seva inspiració.
Retornar una vegada i una altra al sopar de Jesús, mantenir el caliu de l’amistat, repetir el gest de partir i compartir, sostenir l’aposta de la fe en que malgrat tot Déu completarà el seu projecte... és la manera de perseguir amb insistència aquest regal que tot sovint s’amaga. I així ho fem, tot i saber que la major part de la fusta és llisa i ben poca és nus.
