Aquest cap de setmana hem fet la Pica d’Estats. Hi hem pujat per la banda de la Vall Ferrera. La ruta és coneguda des de fa més de cent anys. El camí es fa llarg però és fàcil de seguir: està indicat amb marques de pintura i també amb fites de pedra.
Seguir els passos d’altres és una bona forma d’arribar lluny, més lluny d’on podríem arribar nosaltres sols. Avancem gràcies a allò que altres han descobert i ens han transmès. La fe també és un camí que han recorregut altres abans que nosaltres i seguir-lo és reconèixer que tenim molt per aprendre.
He tingut la sort de trobar-me amb persones que m’han descobert aspectes fonamentals de la fe: persones amb esperit crític, gent compromesa amb els marginats, germanes i germans amb un profund sentit comunitari, pobles sencers que saben sortir al carrer i fer festa, homes i dones de pregària, lectors atents de l’evangeli, educadors entregats al servei dels joves... I segur que me’n deixo alguns.
La religió autèntica no és cosa d’un sempre és de dos o més. I nosaltres no som els primers. Tot comença en descobrir un gest o una paraula atractiva d’algú que ens ha passat al davant, com si fos la fita que assenyala una ruta, i posant-se a seguir-la.
Encara que, pel que fa a l’experiència religiosa, la iniciativa tampoc és d’aquells que ens van al davant, en darrer terme la iniciativa és de Déu. Si Déu mateix és com creiem que és, ningú no el podria arribar a conèixer si Ell no volgués, si Ell no es fes proper. No hi ha cap possibilitat d’experiència religiosa si Déu no ho vol, si no ens deixa cap pista...
La fe és una relació personal amb algú més enllà de tot algú que madura en les relacions personals concretes. Encara que també podem trobar –i trobarem- gent impresentable. Però malgrat que el camí estigui ple de fang o hagi quedat desdibuixat enmig d’un pedregar o es desviï i faci marrada, porta a cims de bellesa increïble. No es tracta de seguir una tradició religiosa dient que sí a tot i a tothom. Les tradicions no són bones pel sol fet de ser-nos donades i tenir les seves arrels en Déu, sinó que són bones per la seva capacitat de fer-nos créixer i madurar avui, de fer-nos avançar.
Seguir els passos d’altres és una bona forma d’arribar lluny, més lluny d’on podríem arribar nosaltres sols. Avancem gràcies a allò que altres han descobert i ens han transmès. La fe també és un camí que han recorregut altres abans que nosaltres i seguir-lo és reconèixer que tenim molt per aprendre.
He tingut la sort de trobar-me amb persones que m’han descobert aspectes fonamentals de la fe: persones amb esperit crític, gent compromesa amb els marginats, germanes i germans amb un profund sentit comunitari, pobles sencers que saben sortir al carrer i fer festa, homes i dones de pregària, lectors atents de l’evangeli, educadors entregats al servei dels joves... I segur que me’n deixo alguns.
La religió autèntica no és cosa d’un sempre és de dos o més. I nosaltres no som els primers. Tot comença en descobrir un gest o una paraula atractiva d’algú que ens ha passat al davant, com si fos la fita que assenyala una ruta, i posant-se a seguir-la.
Encara que, pel que fa a l’experiència religiosa, la iniciativa tampoc és d’aquells que ens van al davant, en darrer terme la iniciativa és de Déu. Si Déu mateix és com creiem que és, ningú no el podria arribar a conèixer si Ell no volgués, si Ell no es fes proper. No hi ha cap possibilitat d’experiència religiosa si Déu no ho vol, si no ens deixa cap pista...
La fe és una relació personal amb algú més enllà de tot algú que madura en les relacions personals concretes. Encara que també podem trobar –i trobarem- gent impresentable. Però malgrat que el camí estigui ple de fang o hagi quedat desdibuixat enmig d’un pedregar o es desviï i faci marrada, porta a cims de bellesa increïble. No es tracta de seguir una tradició religiosa dient que sí a tot i a tothom. Les tradicions no són bones pel sol fet de ser-nos donades i tenir les seves arrels en Déu, sinó que són bones per la seva capacitat de fer-nos créixer i madurar avui, de fer-nos avançar.
