M’estic dret mirant com cau la pluja. Tot el dia que plou. De primer plovia amb força, queien gotes grans i seguides, però ara el ritme s’ha alentit i cada vegada les gotes són més petites. Sembla impossible que només amb l’aigua de la pluja es puguin omplir els grans embassaments. Les gotes són fràgils, passen davant nostre i esclaten sobre el terra. Les grans masses d’aigua, en canvi, amaguen una força terrible, sense contenció esdevenen un corrent destructor que s’ho enduu tot per davant.
Una persona pot passejar sota la pluja però no podria donar ni un pas envestit per una riuada. Hi ha tantes diferències com parlar amb un amic és diferent d’intentar fer-se sentir davant d’una multitud. Parlar mirant-se als ulls, en un clima de confiança, sense interferències, pendents l’un del que diu l’altre... no és el mateix que captar l’atenció del públic i mantenir l’interès una bona estona.
La comunicació pública té les seves lleis i està carregada de condicionants que van més enllà de les forces o de la voluntat de les persones: tendències, modes, pressions socials, interessos econòmics... Amb tot hi ha qui sap triomfar en aquest àmbit.
Jesús fa servir maneres pròpies de les relacions interpersonals en la seva actuació pública: pocs discursos i molts diàlegs, moltes persones concretes i poques masses anònimes... Conec persones que en el tracte personal fan just a l’inrevés i en comptes de parlar t’engeguen un discurs i proven de vendre’t qualsevol cosa.
Què fa Jesús? És, potser, un ingenu que no se n’adona dels mecanismes que mouen les multituds? Actuar en societat com si es tractés d’una trobada entre amics amb tota mena d’interlocutors: dones, marginats, estrangers, soldats, mestres de la llei, malalts... és una opció. És donar prioritat a les persones per davant de la seva posició social o religiosa i, també, renunciar per davant als beneficis que hom en pugui treure. Encetar un tu a tu és una forma privilegiada, potser l’única, de comunicar-se seriosa i respectuosament, acceptant un procés compartit del que es desconeix el final.
És cert, les grans masses tenen un poder increïble, però és un poder cec i inconstant. Només el degoteig tossut és capaç de crear un clima acollidor on cadascú pot ser ell mateix i fer passos endavant.
Una persona pot passejar sota la pluja però no podria donar ni un pas envestit per una riuada. Hi ha tantes diferències com parlar amb un amic és diferent d’intentar fer-se sentir davant d’una multitud. Parlar mirant-se als ulls, en un clima de confiança, sense interferències, pendents l’un del que diu l’altre... no és el mateix que captar l’atenció del públic i mantenir l’interès una bona estona.
La comunicació pública té les seves lleis i està carregada de condicionants que van més enllà de les forces o de la voluntat de les persones: tendències, modes, pressions socials, interessos econòmics... Amb tot hi ha qui sap triomfar en aquest àmbit.
Jesús fa servir maneres pròpies de les relacions interpersonals en la seva actuació pública: pocs discursos i molts diàlegs, moltes persones concretes i poques masses anònimes... Conec persones que en el tracte personal fan just a l’inrevés i en comptes de parlar t’engeguen un discurs i proven de vendre’t qualsevol cosa.
Què fa Jesús? És, potser, un ingenu que no se n’adona dels mecanismes que mouen les multituds? Actuar en societat com si es tractés d’una trobada entre amics amb tota mena d’interlocutors: dones, marginats, estrangers, soldats, mestres de la llei, malalts... és una opció. És donar prioritat a les persones per davant de la seva posició social o religiosa i, també, renunciar per davant als beneficis que hom en pugui treure. Encetar un tu a tu és una forma privilegiada, potser l’única, de comunicar-se seriosa i respectuosament, acceptant un procés compartit del que es desconeix el final.
És cert, les grans masses tenen un poder increïble, però és un poder cec i inconstant. Només el degoteig tossut és capaç de crear un clima acollidor on cadascú pot ser ell mateix i fer passos endavant.
