Un dels plaers més dolços del temps d’hivern a la muntanya és trobar un recó arrecerat i estirar-se sobre l’herba a prendre el sol. Pots endevinar com passa el vent gelat sense tocar-te i notar com els diversos membres del teu cos es van refent del fred que han acumulat pel camí. Mires cap al cel completament blau i serè, sents el silenci que t’envolta i no et cal res més.
És un plaer senzill i universal: encara que tothom s’estirés a prendre el sol n’hi hauria de sobres per a tots els qui en volguessin. La natura no fa distincions i els sol surt tan per uns com per als altres. Tot fa pensar que tampoc el seu creador no fa distincions i que es dóna sense posar cap condició.
Sí, Déu es dóna de forma gratuïta però alhora call lluitar per trobar-lo. Hi ha creences que el temps mostra que són fruit de les nostres pors o expressions que es revelen insuficients per parlar de Déu, rituals que descobrim buits o pràctiques que esdevenen perjudicials per a la persona... Tot això cal superar-ho, Déu està més enllà de tots els intermediaris, de totes les paraules, de totes les religions.
Quan deixem enrere les mediacions per acostar-nos més a Déu ens trobem amb el silenci més absolut. Sense els recursos, ni les imatges, ni les teologies que les tradicions religioses ens ofereixen és impossible d’entendre ni de dir res sobre Déu. Déu se’ns presenta aleshores com un gran buit, com la impossibilitat de dir res encertadament, com a silenci. Per alguns això prova que Déu realment no existeix, per altres és el màxim que podem arribar a descobrir d’Ell.
La perspectiva d’un Déu que està més enllà de tot, que és impossible d’atrapar amb cap definició, amb cap dogma, amb cap tradició, que ens envolta i alhora se’ns escapa... ens deixa sense paraules. Encara que també ens fa més lliures: ens buida dels pesos inútils que carreguem, ens asserena amb el seu silenci pacífic i ens acull en un espai sense restriccions en el que cap tot i tothom.
Entrar i deturar-se en aquest espai silenciós i acollidor que és Déu mateix, i deixar que el seu esperit ens vagi fent seus, com deixem que l’escalfor del sol ens vagi penetrant, ens transforma. Aquest és el camí per arribar a dir allò que creguem oportú i acollir amb respecte i admiració les diverses paraules que les tradicions religioses ens han transmès sobre Ell. Descobrir per experiència pròpia la immensitat desbordant de Déu ens prepara per servir-nos humilment de les mediacions que la vida ens ha posat a l’abast: persones, rituals, imatges, conceptes mostren ara el seu gran valor... sempre relatiu, sempre insuficient.
És un plaer senzill i universal: encara que tothom s’estirés a prendre el sol n’hi hauria de sobres per a tots els qui en volguessin. La natura no fa distincions i els sol surt tan per uns com per als altres. Tot fa pensar que tampoc el seu creador no fa distincions i que es dóna sense posar cap condició.
Sí, Déu es dóna de forma gratuïta però alhora call lluitar per trobar-lo. Hi ha creences que el temps mostra que són fruit de les nostres pors o expressions que es revelen insuficients per parlar de Déu, rituals que descobrim buits o pràctiques que esdevenen perjudicials per a la persona... Tot això cal superar-ho, Déu està més enllà de tots els intermediaris, de totes les paraules, de totes les religions.
Quan deixem enrere les mediacions per acostar-nos més a Déu ens trobem amb el silenci més absolut. Sense els recursos, ni les imatges, ni les teologies que les tradicions religioses ens ofereixen és impossible d’entendre ni de dir res sobre Déu. Déu se’ns presenta aleshores com un gran buit, com la impossibilitat de dir res encertadament, com a silenci. Per alguns això prova que Déu realment no existeix, per altres és el màxim que podem arribar a descobrir d’Ell.
La perspectiva d’un Déu que està més enllà de tot, que és impossible d’atrapar amb cap definició, amb cap dogma, amb cap tradició, que ens envolta i alhora se’ns escapa... ens deixa sense paraules. Encara que també ens fa més lliures: ens buida dels pesos inútils que carreguem, ens asserena amb el seu silenci pacífic i ens acull en un espai sense restriccions en el que cap tot i tothom.
Entrar i deturar-se en aquest espai silenciós i acollidor que és Déu mateix, i deixar que el seu esperit ens vagi fent seus, com deixem que l’escalfor del sol ens vagi penetrant, ens transforma. Aquest és el camí per arribar a dir allò que creguem oportú i acollir amb respecte i admiració les diverses paraules que les tradicions religioses ens han transmès sobre Ell. Descobrir per experiència pròpia la immensitat desbordant de Déu ens prepara per servir-nos humilment de les mediacions que la vida ens ha posat a l’abast: persones, rituals, imatges, conceptes mostren ara el seu gran valor... sempre relatiu, sempre insuficient.
