Per accedir a l’habitació dels mals endreços on guardem les bicicletes ens cal travessar tres portes tancades amb tres claus diferents. No és per qüestions de seguretat. L’accés al traster comunitari es va complicar quan es van fer les obres d’ampliació del museu de les termes romanes que hi ha just a sota casa nostra. Des d’aleshores tenim dues portes més.
Resoldre una qüestió que ens preocupa s’assembla a obrir una porta. Amb la clau adequada podem accedir a la resposta que cerquem. D’aquesta manera quan la nostra vida ens planteja algun enigma, el primer que fem és provar d’utilitzar claus que ens han fet un bon servei altres vegades per tal de resoldre’l. Igualment quan pretenem imaginar-nos com actua Déu solem fer servir alguna de les explicacions que habitualment ens ajuden a obrir portes.
Una de les claus més simples, o més infantils, per trobar sentit a les experiències viscudes és considerar que aquelles que ens satisfan són un premi, i el dolor o les dificultats són alguna mena de càstig. És una clau que tenim tendència a utilitzar perquè ens ajuda en algunes situacions però sovint resulta problemàtica: Què passa amb el patiment dels nens? O amb les malalties incurables? Realment és un càstig just? O se’n pot treure algun benefici que justifiqui el dolor? Aquesta clau no resulta gens adequada per tractar de Déu... més aviat aquesta clau obre la porta de sortida per allunyar-se definitivament d’Ell.
Algunes persones prefereixen pensar que res no té sentit abans que acceptar un càstig o perseguir un premi que mai no arriba. Si fem l’esforç de mirar més enllà de premis i càstigs, podem adonar-nos de que hi ha una certa lògica en aquesta història. La vida no deixa mai de presentar-nos noves situacions i, d’una manera o altre, la nostra actuació és una resposta. Entre nosaltres i la vida hi ha un diàleg.
El diàleg és una clau força més subtil per llegir la dinàmica de la vida. Però si esperem que la vida ens doni respostes ja ens podem esperar asseguts. Més aviat cal que ens prenguem la vida com una gran bateria de preguntes, o com un misteri inesgotable que sempre ens sorprèn, o com un repte maratonià que ens demana a cada moment que fem alguna cosa.
Poc a poc aquest diàleg ens podrà ajudar a descobrir qui és cadascú: respondre ens ajuda a definir qui som realment nosaltres mateixos però també va deixant al descobert com és la vida de rica i d’imprevisible. I el diàleg també anirà estrenyent cada cop més els lligams entre nosaltres i aquesta vida que podem arribar a estimar bojament encara que no l’entenguem del tot. Aquest plantejament també serveix per situar-se davant de Déu. Ell és manté en el misteri i a distància. Ell és Ell i jo soc jo. Ell proposa i jo responc... com puc o com sé. Ell és responsable de la seva part i jo de la meva. I alhora jo creient puc fer camí al seu costat i travessar junts algunes portes tancades.
Resoldre una qüestió que ens preocupa s’assembla a obrir una porta. Amb la clau adequada podem accedir a la resposta que cerquem. D’aquesta manera quan la nostra vida ens planteja algun enigma, el primer que fem és provar d’utilitzar claus que ens han fet un bon servei altres vegades per tal de resoldre’l. Igualment quan pretenem imaginar-nos com actua Déu solem fer servir alguna de les explicacions que habitualment ens ajuden a obrir portes.
Una de les claus més simples, o més infantils, per trobar sentit a les experiències viscudes és considerar que aquelles que ens satisfan són un premi, i el dolor o les dificultats són alguna mena de càstig. És una clau que tenim tendència a utilitzar perquè ens ajuda en algunes situacions però sovint resulta problemàtica: Què passa amb el patiment dels nens? O amb les malalties incurables? Realment és un càstig just? O se’n pot treure algun benefici que justifiqui el dolor? Aquesta clau no resulta gens adequada per tractar de Déu... més aviat aquesta clau obre la porta de sortida per allunyar-se definitivament d’Ell.
Algunes persones prefereixen pensar que res no té sentit abans que acceptar un càstig o perseguir un premi que mai no arriba. Si fem l’esforç de mirar més enllà de premis i càstigs, podem adonar-nos de que hi ha una certa lògica en aquesta història. La vida no deixa mai de presentar-nos noves situacions i, d’una manera o altre, la nostra actuació és una resposta. Entre nosaltres i la vida hi ha un diàleg.
El diàleg és una clau força més subtil per llegir la dinàmica de la vida. Però si esperem que la vida ens doni respostes ja ens podem esperar asseguts. Més aviat cal que ens prenguem la vida com una gran bateria de preguntes, o com un misteri inesgotable que sempre ens sorprèn, o com un repte maratonià que ens demana a cada moment que fem alguna cosa.
Poc a poc aquest diàleg ens podrà ajudar a descobrir qui és cadascú: respondre ens ajuda a definir qui som realment nosaltres mateixos però també va deixant al descobert com és la vida de rica i d’imprevisible. I el diàleg també anirà estrenyent cada cop més els lligams entre nosaltres i aquesta vida que podem arribar a estimar bojament encara que no l’entenguem del tot. Aquest plantejament també serveix per situar-se davant de Déu. Ell és manté en el misteri i a distància. Ell és Ell i jo soc jo. Ell proposa i jo responc... com puc o com sé. Ell és responsable de la seva part i jo de la meva. I alhora jo creient puc fer camí al seu costat i travessar junts algunes portes tancades.
