Al carrer hi havia un mirall abandonat. Era una
peça gran: hom s’hi podia veure ben bé de cos sencer. Però algú jugant l’ha
trencat i ara està fet a trossos. Hi ha bocins escampats per tota la vorera. Quan
la llum del sol s’hi reflecteix es poden veure milers de petits sols.
No és gens fàcil avui trobar algun projecte o
alguna realitat que pugui ser imatge de Déu o del Regne. En altre temps la
confiança en el progrés o l’ordre de la natura eren pistes per descobrir
l’Absolut i la seva mà guiant la nostra història. Avui desconfiem del progrés i
de l’ordre de la natura, no està clar cap on anem, i ni tan sols sabem si val
la pena orientar la nostra vida en alguna direcció. Mirat fredament, totes les
direccions semblen bones i qualsevol podria tenir raó.
La nostra vida, més aviat, fa salts: gaudim
d’algunes experiències que ens omplen enmig d’un mar de sensacions sense massa
connexió, passem d’una cosa a l’altra sense poder-nos aturar i ens trobem
immersos en els ambients més variats.
Tampoc l’Església actual no es pot presentar
com una referència clarificadora: fragmentada en mil veus que criden
simultàniament a la creativitat arriscada i a la fidelitat més estricta, a la
revisió a fons i a l’obediència cega... I en la que sembla més fàcil el diàleg
amb els no creients que entre els seus propis membres.
Es fa difícil assenyalar cap a Déu... I és
inútil enyorar-se: res no tornarà a ser com abans. Un mirall trencat no és pot
recompondre. Però cada boci de mirall, per petit i escantonat que sigui, és
capaç de reflectir l’univers sencer. I podem cercar Déu en els fragments, amb
tanta fe almenys com se’l va cercar en les grans idees i en els grans
projectes. Per començar a seguir Jesús tampoc no cal entendre tot l’evangeli,
n’hi ha prou amb respondre a una paraula que ens hagi interpel·lat.
