L’Evangeli de tu a tu

Hi ha molta gent que no té cap problema en decidir per ella mateixa què pensa, què vol, com s’han de fer les coses o qui ha de governar però no és tan fàcil trobar persones que s’atreveixin a llegir i pensar sobre qüestions de fe per si mateixes.
Encara que hi ha una llarga tradició cristiana d’estudi de les escriptures, també s’ha prohibit la lectura directa de la Bíblia en algunes èpoques. Llegir i rellegir els Evangelis és una forma de conèixer Jesús, una manera de dialogar amb ell i trobar pistes per no quedar-te estancada en el camí de la fe.
El treball amb les escriptures avança gràcies a tres grups d’accions que, en principi, segueixen un cert ordre encara que ja veuràs que cada text pot ser diferent. Es tracta d’entendre, de reflexionar i de fer-ne vida.
Per entendre n’hi ha prou amb llegir amb calma i atenció per no deixar-se cap detall important. Més d’una vegada et sorprendrà el que diu el text, sobretot si ho compares amb les idees que habitualment corren. Més endavant potser et serà necessari fer servir altres recursos: investigar paraules que tenen un significat específic; buscar informació sobre personatges o fets històrics o costums jueus; aprofundir sobre la idea general del llibre, no només d’un fragment que aïllat pot mancar de sentit; etc... Tot allò que et pugui ajudar a saber bé què diu el text serveix per aquest primer objectiu.
Reflexionar no depèn tant dels textos com d’allò que et puguin arribar a suggerir. Imagina que tu formes part de la història o que la situació és actual. Hi ha una distància entre tu i el text que cal escurçar d’alguna manera. Sigui com sigui, considera que les paraules que llegeixes estan escrites pensant en tu. Amb el teu permís tot allò que el text digui et farà sentir incomoditat, alegria, interès, desconcert, rarament et resultarà indiferent. Deixa’t qüestionar o animar però no corris a treure conclusions. Valora bé a què val la pena fer cas i a què no.
El potencial de les paraules de Jesús no s’esgota en fer-se entendre o en suggerir noves idees son capaces també de transformar i enriquir la teva vida. Fer-ne vida vol dir que d’alguna manera les paraules de l’Evangeli passen a formar part de la teva història. Ja sigui perquè recordar i repetir alguns fragments t’ajuda a pregar, a sintonitzar amb la mentalitat de Jesús o a experimentar una major pau; o perquè n’has tret una indicació concreta sobre què has de fer o què és més important i t’esperona, et motiva, fa que no t’aturis.
Seria un error pensar que l’Evangeli només són paraules boniques o que es tracta només d’un llibre de receptes sobre com cal actuar, és això i molt més. Algunes vegades les paraules que has llegit se’t quedaran com una espina clavada ben endins i trigaràs un temps a trobar-hi resposta.
Conèixer un text fa més fàcil la reflexió però com més hi reflexiones més preparada estàs per entendre tots els seus detalls i matisos. Hi ha textos que els entendràs ràpidament i altres que fins i tot amb l’ajuda d’experts mai no acabaràs d’entendre del tot. En alguns moments de la teva vida una paràbola et farà reflexionar durant hores i anys després no et dirà res. No importa entendre-ho tot, ni reflexionar més o menys, n’hi ha prou amb viure a fons algun boci de l’Evangeli que t’hagi cridat l’atenció per mantenir oberta la teva relació amb Jesús. Cercar en l’Evangeli no és mai una qüestió que puguis donar per tancada, es tracta de no deixar d’escoltar i de provar de respondre sense conformar-te amb el que ja creus saber o ja creus fer bé. Com amb qualsevol amistat, vaja.

Paraules prestades

Una eina clau de la nostra tradició religiosa és la paraula. Els textos de la Bíblia, sobretot els dels Evangelis, són un element bàsic de referencia per a la fe. Caben mirades diverses sobre què és ser cristià però totes parteixen de Jesús i de les informacions sobre ell recollides en els Evangelis.
Gràcies als textos evangèlics ens podem acostar a l’experiència de Jesús i reprendre-la. En el cas de la pregària, podem agafar les seves paraules en préstec per aprendre a pregar. Repetint el que ell va dir ens acostem als seus sentiments més profunds.
De l’experiència viscuda per Jesús neixen les seves paraules. Tornant a dir les seves paraules podem accedir en certa manera a la seva experiència. A condició, clar, que les paraules de Jesús connectin amb alguna experiència similar viscuda per nosaltres. Les paraules de Jesús son la forma d’expressió dels seus sentiments religiosos i poden servir també per donar forma als nostres. Potser et sembli que allò que llegeixes a l’Evangeli no té cap relació amb allò que estàs vivint però tard o d’hora, si insisteixes, descobriràs una expressió de Jesús que encaixa com anell al dit amb la teva experiència actual.
Les emocions i els sentiments són difícils de definir (tampoc no cal que t’ocupis a fer-ho) però és bo saber-los-hi posar nom i saber-los distingir. No és el mateix estar trista que sentir ràbia, encara que de vegades apareguin juntes. I es molt diferent llegir la ràbia que sents com a força per millorar, que percebre-la com a desig de venjança. Les emocions son com son però el sentit que prenen pot ser divers i depèn de les paraules que fem servir per interpretar-les.
Les paraules sàvies de la nostra tradició (salms, cançons, pregàries...) et posen en contacte amb milers de creients que han fet el mateix camí que tu i són una escola per aprendre a donar forma a les emocions i als sentiments religiosos i no tan religiosos. Jesús també va aprendre a pregar amb paraules prestades, sobretot dels salms de l’Antic Testament, que son una col·lecció de pregàries cantades. Aquests salms son encara avui la base principal de moltes de les pregàries de les comunitats de religioses i religiosos.
Les claus que ofereix Jesús als seus deixebles per aprendre a pregar es troben al parenostre. D’entrada destaca que Déu és pare i se li pot parlar de tu a tu, en segona persona del singular. No el tracta ni de vós ni de vostè, ni d’omnipotent, ni de res de tot això. És un Déu proper. Parlar a Déu de vós, com fan tantes pregàries, és una forma no gaire cristiana de fer pregària i potencia un sentiment de respecte distant i poruc que no encaixa amb la mentalitat de Jesús.
El parenostre parla també d’un Regne de germanes i germans que és molt més ampli que les esglésies cristianes, que es va obrint pas entres nosaltres a la recerca d’un món just i que ens uneix a tota la humanitat. Convida a viure el present i a estar pendent només del pa de cada dia, sense buscar res més, ni voler-se assegurar el futur. Centra tota l’atenció en perdonar, en superar les ofenses, en unir les persones, en refer els lligams trencats... aquesta sembla ser la única tasca que ens ha d’importar. I ho planteja d’una forma molt arriscada: demana que Déu ens perdoni, ens aculli, ens estimi com nosaltres ho fem. Preferiria que fos a l’inrevés. Per acabar Jesús proposa que vetllem per no caure en la temptació: els problemes hi son, no ens podem estalviar les dificultats, però preguem per superar-los sense rendir-nos, sense desanimar-nos.
El parenostre defineix el sentit dels principals sentiments religiosos segons Jesús. Acceptar i repetir les seves paraules és deixar-se amarar per aquests sentiments. “Només” et cal patir per: confiar en Déu, esperar i treballar per un món just, viure al dia, reconciliada i en pau amb tothom, decidida a tirar endavant malgrat tot.

Pregària solidària

La persona religiosa demana perquè confia en Déu i se sap limitada. Tot i que només pots descobrir les teves limitacions si en algun moment has portat fins al límit les teves possibilitats. Demanar sense motiu podria ser simplement un mal costum fruit de la peresa. El primer pas per aprendre a demanar doncs és provar d’anar més enllà d’on ara ets i descobrir què passa. També es podria dir que allò que encara no has trobat a faltar no té sentit demanar-ho.
Hi ha molts problemes que no necessiten una especial intervenció de Déu per solucionar-se i esperar que ho arregli Ell podria ser una excusa per no fer res. N’hi hauria “prou” amb fer l’esforç d’arribar a un acord entre les persones implicades. Déu mateix, segons Jesús, dona per vàlides les solucions a que puguin arribar les persones per si soles: Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel.
Moltes peticions que se solen fer en les pregàries -perquè hom creu que pregar és només demanar- se centren en necessitats bàsiques: salut, alimentació, seguretat, protecció... Però quin sentit pot tenir demanar pa pels pobres si jo en tinc de sobres? I quin sentit podria tenir demanar justícia pel tercer mon si jo gaudeixo de productes que els compro a ells a un preu injust?
Davant d’un problema, la fe pot alimentar l’esperança que hi ha solució, o ajudar a mantenir la confiança en un mateix i en els altres malgrat les dificultats però la fe no té perquè ser directament la solució. En aquests cassos no té gaire sentit demanar res a Déu si primer no ens ho hem plantejat seriosament nosaltres. Les demandes que és refereixen a un bé col·lectiu són responsabilitat de tots. Millor que demanar és treballar, cercar, espavilar-se... per canviar allò que està a les nostres mans.
En altres cassos Jesús apunta que tampoc no val la pena demanar a Déu allò que Ell ja sap que necessitem. Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
Crec que el valor principal que té demanar és que ens ajuda a posar-nos al costat dels altres. Compartir el seu dolor i les seves preocupacions és deixar que el seu mal ens afecti, sentir la seva tristesa i la seva por, encara que sigui a distància. Pregar per les necessitats dels altres, deixar-los entrar en el teu espai de silenci i d’intimitat, et fa més empàtica, més humil, més solidària, més humana. És una manera de mantenir viu el teu lligam amb la resta de persones. Fes lloc en el teu espai interior pel patiment dels altres per compartir també amb ells la teva esperança.

Pregar amb la vida

Què pots fer en el silenci que no podies fer mentre hi havia soroll? Després de posar pau a la teves presses pots ocupar-te de tu mateixa. La vida parla, et parla, i a tu et cal escoltar, acollir, entendre mínimament, abraçar, acceptar i integrar el que t’està dient abans de respondre. És tracta de perdre la por i deixar confiadament que la teva vida sigui allò que ja és ara i aquí.
La vida de vegades és sorprenent, altres repetitiva, amigable o dura, il·lusionant o feixuga però sempre plena de persones que estan al teu costat si tu els ho permets i de detalls que conviden a confiar. I també, és clar, de dificultats i de dolor. No raonis, no busquis explicacions, no donis voltes a les idees... acull-la i accepta-la (ni que volguessis no ho podries canviar-la), no et resisteixis a viure el que estàs vivint, deixa que ressoni dins teu amb tots els seus matisos i dona gràcies.
Sorprendre’s, admirar, alegrar-se, beneir, agrair... és la primera resposta que podem donar a la vida, és la forma més bàsica de fer pregària i l’origen de qualsevol recorregut espiritual. Les persones que ens acompanyen i tot allò que tenim, que ens passa, que som... ens ha estat donat. Sense tot això no podríem ser ni fer res. No pots deixar-ho passar! Adreça’t a la vida, i al misteri que s’hi amaga, i dona’ls la benvinguda dient gràcies.
De les poques pregàries que coneixem de Jesús la majoria son d’agraïment. En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: “T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.” Els antics llegien habitualment en veu alta, encara que només fos per a un mateix, també pregaven en veu alta i els companys podien sentir què es deia. Aquí se’ns explica que Jesús agraeix l’atenció de la gent senzilla després d’uns dies de predicació. Però no només diu gràcies, tot ell sembla profundament feliç i satisfet d’aquesta situació que s’ha produït.
Pregar amb la vida és aprendre a donar gràcies per tot en tot moment. Així doncs dona gràcies al final del dia, dona gràcies per les persones que t’has trobat, per les coses que has aprés o que has pogut fer; dona gràcies al final d’un projecte o d’una etapa, al completar una feina o a l’acomiadar-te; dona les gràcies a les persones directament; dona gràcies en tota situació a la vida i al seu autor; i, quan estiguis perduda, cerca de què pots donar gràcies, per petit que sigui el motiu que trobis serà una excusa suficient per reconciliar-te amb la vida.
Abraça amb força i tendresa les persones i els regals que la vida ja t’ha donat i no facis massa cas de tot allò que podria ser. Si no dones primer per bona la vida que t’has trobat a les mans no podràs de cap manera respondre als reptes que la mateixa vida et planteja i et plantejarà. Créixer, aprendre, assumir riscos, acompanyar, actuar generosament, estimar només et serà possible si aplegues l’únic combustible de què disposes: la poca o molta felicitat que hagis viscut. Fer teves totes les alegries per petites que siguin és també l’antídot contra el cansament, el ressentiment o la ràbia que imperceptiblement es van acumulant en les lluites del dia a dia.
Després de donar gràcies, si encara en tens necessitat, pots queixar-te de tot allò que no funciona o demanar allò que trobis a faltar. La vida, i el seu creador, tot ho escolten, encara que van al seu propi ritme quan es tracta de respondre.

Prendre distància

Amb el nas ficat en les feines del dia a dia fàcilment es perd de vista l’horitzó i el cel i el paisatge. I caminar molt sense saber on vas és una forma de no anar enlloc. Després d’uns dies de feina intensa Jesús proposa als deixebles: Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. A part del valor curatiu del descans, serveix per recuperar les forces, la proposta de Jesús d’anar sols i en un lloc despoblat reforça la necessitat de prendre distància de tant en tant de les ocupacions i de les persones amb qui estem.
La nostra sensibilitat funciona per contrast: percebem la fredor perquè el nostre cos està calent, el silenci perquè s’atura el soroll, la festa perquè habitualment els dies són laborables i les persones estimades quan ens n’allunyem. Sense introduir canvis o variacions en la nostra vida difícilment percebrem què estem vivint. Això és important: saber què estàs vivint no es un qüestió de pensar del tipus sé que soc a la muntanya, sinó de percebre l’escalfor del sol, el pas del vent, l’olor de l’herba, els crits dels ocells, el verd dels arbres... que em situen realment a la muntanya.
De vegades és suficient una estona de viatge en metro o contemplar el cel en silenci abans d’anar a dormir per saber on ets. En altres ocasions et pot convenir fer alguna cosa més. Igual que el teu cos es tensa pels teus neguits, es cansa perseguint els projectes que et proposes o s’accelera amb les teves il·lusions... també pot funcionar a la inversa: el ritme serè i centrat de la teva activitat física pot fer que tota tu entris en una dinàmica de més pau personal i puguis prendre distància del dia a dia.
Aquesta serenitat la pots trobar fent algun treball manual com pintar parets, modelar fang, remoure la terra, fer un pastís, cosir o fer mitja... També passejant, a peu o en bicicleta, fent esport suau o practicant alguna de les disciplines mil·lenàries que ens han ensenyat els savis d’Orient. Poc a poc t’adonaràs que la teva vida ha recuperat el ritme que li és propi i que perceps més olors, sons, figures i altres sensacions personals que abans se t’escapaven.
L’entorn adequat també facilita aquesta presa de distància de l’activitat quotidiana, retrobar-te amb tu mateixa i assaborir la vida. Destaca per sobre de tot la trobada amb la natura, una trobada lúdica i gratuïta, s’entén que sense objectius pràctics com assolir un cim o identificar diversos tipus d’arbres. I també l’art: contemplar la pintura o escoltar musica o aprofitar els espais arquitectònics concebuts per facilitar el silenci, ja sigui un recó de la teva habitació o recorrent el claustre d’un monestir pensat per caminar llargues estones, seguint el ritme regular de les arcades, sense sortir del lloc on els monjos i les monges s’han compromès a viure permanentment.
Encara que alguns diguin que tot això no és una experiència directament religiosa, cal dir que no és fàcil assenyalar on comença l’experiència religiosa autèntica perquè està profundament barrejada amb el conjunt de la vida. En qualsevol cas sense aquesta presa de distància no és possible endinsar-se en el terreny de la fe que és sempre un espai alternatiu i una visió diferenciada d’allò que és comú i habitual.

Sí, el cos

Per fer silenci o pregària o meditació o tenir cura del teu món interior, el cos és imprescindible. Potser et semblarà que les postures, els gestos, les músiques o els ambients recollits són una raresa exòtica o una moda copiada de les religions orientals... Durant molt de temps el cristianisme ha sospitat del cos, l’ha menystingut i ha pretès prescindir d’ell pel que fa a l’espiritualitat. Però al principi no era pas així.
Jesús i els primers cristians pensen en la persona sencera. No serà fins més tard, quan el cristianisme faci seva la filosofia de Plató, que hom tractarà per separat cos i ànima: el cos amb prevenció, mirant de controlar-lo o de silenciar-lo; i l’ànima amb un interès purament intel·lectual, massa sovint mancat de sentit de la realitat.
Cal dir que molts excessos religiosos i alguns fanatismes neixen de l’espiritualisme desencarnat, d’imaginar una ànima immortal que ha d’allunyar-se d’aquest món i de la vida i que només amb les seves idees ja en té prou per acostar-se a Déu. Amb aquesta maniobra els sentiments, les necessitats, els desigs i els impulsos queden desatesos i la persona desconnectada del món real i de la resta de persones i lluny del Déu de Jesús.
En la Bíblia, en el relat de la creació, el narrador recalca diverses vegades que Déu observa el món creat i tot allò que en forma part i veu que és bo: els continents i els oceans, el sol i la lluna, els animals i les plantes, l’home i la dona. Igualment quan Jesús és presenta ressuscitat als deixebles, tot i que no és igual que abans, conserva les ferides de la crucifixió. Déu l’ha ressuscitat tot sencer: el seu missatge i el seu cos ferit, la seva història i els seus vincles personals, tota la persona de Jesús. Potser no és fàcil d’explicar què és la resurrecció però està força clar que la resurrecció inclou d’alguna manera el cos, que Déu estima i salva també el cos.
A un nivell molt general, el primer pas per cuidar la dimensió espiritual de la persona és tenir una mínima salut física, emocional i relacional. Sense estar descansada, suficientment alimentada, guarida de malalties, en condicions socials bàsicament justes i asserenada mentalment cap persona no pot començar a ocupar-se del seu món interior. Més endavant sí que la cura espiritual podrà enriquir i consolidar la salut en conjunt.
En un pla més concret els evangelis recorden aspectes externs o físics dels moments de silenci de Jesús. Es retira a llocs deserts, el silenci ambiental és important; fa llargues estones de pregària, hores o dies, i parla de vetllar, es tracta de dedicar-hi temps; prega a terra, potser estirat, potser agenollat i amb el front tocant a terra, adopta una posició que l’ajuda a pregar; critica les pregàries en públic i la xerrameca buida: bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu, i recomana silenci, com sol ser la pràctica de la meditació; també ensenya alguna pregària senzilla, gens retòrica, fàcil de recordar, centrada en només dues idees, Pare i Regne, que es repeteixen sempre en les poques pregàries que coneixem de Jesús.
Sí: cal una certa salut física, psíquica i social per poder-se ocupar de l’espiritualitat. I sí: hi ha un ambient físic, algunes posicions corporals i gestos, una forma de callar, algunes repeticions bàsiques que giren al voltant d’unes poques idees i un temps apropiat, més llarg que curt, que ajuden a créixer interiorment, fer pregària o meditació... tal com ho feien Jesús i els primers cristians.

Fer silenci

Quan estàs cansada i atabalada, fer silenci resulta una experiència reparadora: a mesura que passa el temps tot va tornant al seu lloc. Com les aigües enterbolides del riu després de la tempesta que recuperen, amb el pas de les hores, la seva transparència i es pot tornar a veure la sorra o les pedres del fons i els peixos que hi neden.
Tancada a casa o passejant per la natura, el silenci, la calma, la tranquil·litat fan possible que et retrobis amb tu mateixa. En el teu món interior hi ressonen amb força els ecos dels esdeveniments que vius i dels milers de missatges que t’arriben sense que tinguis temps de desxifrar-los. Com passa amb alguns menjars o begudes, part del seu gust no el descobreixes fins al final de tot i sense aturar-te i deixar de menjar mai no els podries assaborir realment. Sense un temps de silenci perdem l’oportunitat que els fets i les paraules ens diguin res.
Més enllà del silenci reparador i de l’exercici d’escoltar el món que t’envolta, el silenci també posa al descobert els sorolls de les lluites que es produeixen en el teu interior: dubtes, somnis, pors, alegries... Sí, també ressonen dins teu i tot sovint el soroll exterior els tapa. Hi ha neguits que necessiten sortir a la superfície, esclatar com les bombolles del most que fermenta per arribar a ser vi, cercar el seu lloc i que es pugui separar allò que és fonamental d’allò que ja no serveix i més val que el vent s’ho emporti lluny. És fàcil entendre per què algunes persones que passen per moments complicats prefereixen el soroll de fora abans que descobrir l’ebullició del seu mon interior.
Pren nota: el silenci, a part de ser un espai de descans, és també un espai de treball. El silenci té una funció constructiva, és imprescindible per adonar-te de per quin moment passa la teva vida i tenir cura de tu mateixa. Ja hem dit que la consciència no només és capaç de detectar el més mínim detall de maldat sinó també de descobrir qualsevol indici de bondat o de valor positiu, en les teves opcions de futur, en els qui t’envolten i en els teus desigs més íntims... A condició que cap soroll no interfereixi la teva percepció interior o que l’aigua estigui reposada i tot el fang hagi quedat al fons.
Però encara cal parlar d’un altre possibilitat en el camí del silenci: el silenci també pot ser un espai sense cap utilitat immediata, un temps que no soluciona ni millora res, gratuït, és a dir religiós, un espai que té valor per si mateix. Es tracta d’un silenci místic on no escoltes res amb l’ajuda del silenci sinó que atens el silenci mateix.
Si el descans del silenci reparador és imprescindible per a la salut i també escoltar el món i escoltar-te a tu mateixa amb aquell silenci constructiu ho és per tal de recordar qui ets i on estàs... el silenci gratuït et posa en diàleg amb alguna cosa més i t’obre les portes a una nova dimensió, la possibilitat de dialogar amb el misteri. Sovint la feinada de buidar el teu món interior de soroll t’ocupa la major part del temps; només de tant en tant et poses a endreçar aquest espai per orientar-te... i què et queda per fer l’experiència de silenci de debò?
Els antics romans feien servir grans arcs de pedra per indicar una frontera o l’arribada a una ciutat important. Els cristians a l’edat mitjana van construir també arcs d’entrada a les esglésies per indicar una cosa semblant: el pas a una altra dimensió. Dins l’edifici es respira un ambient alternatiu: la llum, les imatges, la música, la forma de comportar-se parlen d’un món diferent, del món de Déu. També dins de cadascú de nosaltres hi ha un arc o una porta, que el nostre cristianisme occidental sembla haver oblidat, que ens permet accedir a l’espai en que Déu habita.