Acompanya

Vius en un món de persones, cadascuna diferent única i irrepetible, però totes connectades d’una manera o altra. Així doncs la teva vida està lligada a la seva: pots viure i actuar sabent que tot allò que fas les afecta o fer veure que ho ignores. També pots tenir cura de que el treball que facis els sigui una ajuda i no un entrebanc.
Caminar amb responsabilitat al costat d’altres no es limita a reconèixer i valorar la seva dignitat com a persones, sinó que sovint demanarà de tu alguna feina extra per ajudar als que han quedat per una causa o altra al marge del camí. No importa qui són sinó que es troben en problemes, aquest és l’únic criteri vàlid: primer els que s’han quedat enrere.
Servir és posar-se a disposició dels altres. Però què pots donar als altres de bo que no sigui alguna cosa de tu? El teu temps, el teu saber, el teu interès, la teva alegria, la teva astúcia, el teu bon humor, la teva paciència, la teva capacitat de sorprendre’t... Posar-te a disposició dels altres també és una bona manera de ser tu mateixa amb tot allò de bo que tens.
Al final de l’evangeli de Lluc, després de la crucifixió de Jesús, hi ha un relat que fa una mena de resum de com Jesús ha compartit el seu camí amb els altres:
Dos deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot el que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Jesús els preguntà: “De què parleu entre vosaltres tot caminant?” Li contestaren: “Del cas de Jesús de Natzaret.” Aleshores Jesús, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es refereixen a ell. Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li: “Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.” I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. Llavors mateix es van aixecar de taula i se'n tornaren a Jerusalem. (Lluc 24,13-33)
Per ser mínimament útil als altres, que potser et necessiten, cal anar-los a trobar, no esperar que vinguin, i posar-se al seu costat, compartir el camí que fan al seu ritme, no al teu. Millor començar per preguntar i escoltar en silenci què diuen abans que formular teories o donar lliçons que deixin clar qui ets i quantes coses saps. Són ells que han d’anar descobrint i expressant què necessiten i només aleshores mirar de fer la teva aportació.
Jesús els parla de les escriptures però relacionades amb els seu problema: estan tristos per la crucifixió del seu mestre (el mateix Jesús). Moltes vegades la solució neix de la mateixa vida, per això cal rellegir la pròpia experiència, trobar aquelles pistes que poden aportar llum i connectar-les amb noves perspectives que obrin pas a alternatives que poden resoldre els problemes actuals. Les solucions que no encaixen amb la vida real no solucionen res.
Sigui com sigui l’objectiu final és que les persones afectades puguin reintegrar-se a la vida quotidiana amb la màxima normalitat, que tornin a seure al voltant de la taula com un més. Un cop superada la situació problemàtica ja no els caldrà més la teva ajuda i hauràs de saber retirar-te, per a que ells se n’adonin que són prou forts per seguir fent camí sols. Els dos que fugien discretament morts de por tornen ara decidits cap a Jerusalem tot i ser de nit.

Una casa per a tots

La natura és molt més que un rebost o un magatzem i valorar-la només per la seva utilitat immediata és una ingenuïtat que, a la llarga, posa en perill la seva supervivència i la nostra. Si no és té cap tipus de cura o d’atenció amb el funcionament dels processos naturals que fan possible disposar de recursos per a viure, al final desapareixeran. La natura és capaç d’oferir remei a les nostres necessitats de forma constant no per ser infinita sinó perquè es renova. Precisament l’explotació a gran escala dels recursos naturals ha posat al descobert els seus límits.
Respectar i tenir cura de no interrompre o alterar els cicles naturals és la única manera de conservar-los. Molts d’ells no els podem recrear pel nostre compte. Més encara la natura ja avui està en molts llocs patint greus situacions de degradació al costat de les persones que hi viuen. No es pot esperar que la natura estigui al nostre servei infinitament, ella també ha de ser servida i atesa.
Cal reaccionar. Si no ho fem, el respecte pels drets de les persones mai no serà complet: la terra, la natura, és la casa comú de la humanitat passada, present i futura i de tots els éssers vius. Cada element de la terra té valor per si mateix i a la vegada pels que hi viuen, hi han viscut o hi viuran.
El domini exercit sobre la natura al llarg dels darrers segles i les recerques científiques que s’han dut a terme han produït en moltes persones una pèrdua del sentiment de por i d’admiració. Pot ser bo perdre la por als llamps o a les malalties però creure que la natura no ens pot descobrir res de nou ni acostar-nos al misteri perquè ja ho sabem tot és un error. Només que t’aturis uns moments a contemplar el cel o les muntanyes, o a imaginar els capil·lars finíssims que porten oxigen fins a les últimes cèl·lules del teu cos... fàcilment podràs retrobar la sensació de sorpresa i fascinació.
Vivim voluntàriament enganyats: mentre podem sentir encara una admiració sincera per la bellesa natural que tenim al davant, ens beneficiem d’una cursa per la millora constant de les condicions de vida -al primer món- que camina cap a la destrucció del planeta. Les fotografies que fas i comparteixes de postes de sol increïbles, cascades paradisíaques o papallones exuberants són fetes amb una tecnologia elaborada amb minerals fruit del saqueig i de l’explotació...
Si volem trobar solucions sinceres forçosament haurem de viure de forma més pobra, més austera, més assenyada... i treballar per corregir el mal que s’ha fet i encara es fa. La llibertat no és viure d’esquena a la realitat sinó assumir de cara les complicacions. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres, proposa Jesús.
Per acceptar realment que la natura és la casa comú de tots no n’hi ha prou amb reconèixer els altres i les seves diferències, sinó que també cal admetre que hem de compartir la gestió de la casa, que allò que decidim no ho podem decidir sols, que el seu futur i el nostre estan lligats i que ens cal aprendre a caminar en companyia.

Sense ingenuïtats

Treballar al servei dels altres ens afecta sempre d’una manera o altra. Moltes situacions complicades només es poden superar amb una dedicació extra i una més gran implicació personal. Però aleshores sàpigues que corres el risc de que els esforços de dies o d’anys s’acumulin en forma d’un cansament que no acabes d’entendre, o que arribis a sentir-te responsable d’allò que no pots fer i que les dificultats de cop et superin... Si es dóna el cas caldrà que aprenguis a prendre distància i acceptar que fas moltes coses bé però que tens els teus límits i que et convé descansar, revisar el que fas i com ho fas, o demanar ajuda.
Més encara: el servei, la lluita contra el dolor, l’atenció, l’interès pels altres, sobretot pels que s’ho passen pitjor, no és només una qüestió personal de si et compliques més o menys la vida. Com es cura una malaltia o com s’educa una persona amb un trastorn de conducta no són una qüestió personal. Servir, en aquests casos, no depèn només de la bona fe que tu tinguis o del teus esforços, l’èxit de la teva intervenció dependrà dels teus coneixements i de la teva formació. No pots pretendre resoldre temes complexos i delicats sense una bona preparació professional, sense un equip organitzat o sense una previsió intel·ligent.
Jesús ho planteja així als deixebles quan els envia a predicar: Jo us envio com ovelles enmig de llops, sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms. Les dificultats són serioses, no és pot actuar ingènuament, per transformar situacions que porten mesos, anys o segles enquistades, cal intervenir amb astúcia. També amb delicadesa, respecte i totes les atencions a les persones però preparat per allò que es va a fer.
Cal conèixer bé les situacions problemàtiques i les seves causes, cal estudiar a fons les possibles solucions, cal estar pendents de cada cas particular, cal triar entre les diverses opcions la millor, cal dur-les a terme de forma organitzada i eficient pas a pas al costat dels afectats, cal revisar els resultats i les conseqüències... I tot això té sentit perquè hi ha una preocupació sincera pels destinataris de la intervenció.
Hi ha solucions que podràs aportar personalment per la teva forma de ser, per exemple; altres seran fruit de la teva preparació professional; n’hi haurà d’altres que només seran possibles de dur a bon terme si t’organitzes en grup i es fa una bona planificació; i encara d’altres naixeran de la superació confiada de moments dolorosos que sense saber ben bé com evolucionen favorablement. La vida mateixa, en definitiva, és la mestra que et portarà dia a dia a buscar noves respostes més enllà del que ja creus saber o controlar.

Utopies no, gràcies

Jesús anuncia el Regne. Aquest concepte és el nucli de la seva predicació: el Regne és a prop, convertiu-vos! En les paràboles parla també del Regne: és com un tresor, com un banquet, com un camp sembrat o una vinya. I tothom qui vulgui pot entrar-hi: pobres, gent que s’estima la justícia, perseguits, els que saben perdonar, els de cor net...
T’has fixat que Jesús dedica molta més atenció a fer la llista de qui són els convidats més que no pas explicar en què consisteix aquest Regne? El seu punt de partida no és un projecte abstracte fet per tècnics i especialistes al qual les persones s’hauran d’adaptar, sinó que parteix de les situacions i conflictes de les persones reals i concretes a les que cal oferir alternatives.
Per Jesús són més importants les persones que els programes i les idees. Per ell Déu, més que defensar el valor en general de la solidaritat, del respecte, de la pau o de la igualtat, s’interessa per la Judit, pel David o per la Raquel en concret. Déu és Déu de persones, i no s’ocupa de la idea abstracta de la dignitat humana sinó de la dignitat concreta dels malalts, dels marginats, dels famolencs que està malmesa.
La forma de fer de Jesús comença per detectar les situacions escandaloses que degraden el valor de les persones, per passar després de la indignació a la construcció d’una contraproposta amb solucions efectives: atenció mèdica, inclusió social, repartiment just dels recursos.
Servir a les persones sempre és en concret i al seu costat. En canvi segons alguns projectes filosòfics i polítics de caire utòpic sembla com si calgués prescindir de les persones concretes per poder fer un suposat món perfecte on les persones comptin realment. I molts cops ni es resolen els problemes reals ni s’integra a les persones en eI projecte.
Jesús destaca de vegades que el Regne ja està present, ja ha arribat, i altres cops subratlla que està pendent de completar-se. No segueix un pla tancat, ni cada pas és el resultat d’un procés calculat, la construcció del Regne s’ha posat en marxa però és una història amb un recorregut i un final oberts perquè és participatiu, i tot dependrà de les persones que en formin part. És, per força, incomplet i inacabat, és una línia de treball a la que altres podran afegir les seves aportacions i completar-la.
El treball pel Regne està marcat per les urgències, pels problemes del moment que demanen resposta immediata... Tot allò que es possible de fer cal fer-ho ara. No hi ha una planificació general, ni prioritats inamovibles, hi ha diversos fronts als que donar resposta i línies d’acció diverses per resoldre les necessitats de cada grup humà. Aquestes necessitats són les prioritats que defineixen l’agenda del Regne i cada moment històric, cada època, cada entorn té les seves.
A mesura que el Regne avança va desplegant noves formes d’acció davant dels nous reptes, va incorporant noves sensibilitats i va guanyant nous col·laboradors. La dinàmica del Regne és inclusiva, té per objectiu rescatar tots aquells que no compten per a la societat i convertir-los en protagonistes de les seves vides.
El Regne és servei, i com qualsevol servei, està sempre a disposició de qui vulgui, a punt per adaptar-se, replantejar-se i refer-se. Per tot això cap imatge, cap idea és prou bona per explicar com serà la seva conclusió... és un secret que només Déu coneix. Per la teva part et cal veure si t’hi apuntes i què pots fer-hi, encara que està ple de persones que hi col·laboren sense saber-ho.

Lluitar contra el dolor

Per Jesús hi ha un únic motiu que justifica complicar-se voluntàriament la vida:  ser solidaria. Buscar-te complicacions perquè sí no té cap ni peus, en canvi assumir les conseqüències, de vegades doloroses, de compartir la sort dels altres és una forma de fer més lleuger el pes que carreguen.
Jesús dedica gran part de la seva vida a acompanyar les persones que pateixen a causa de malalties, a causa del rebuig social i religiós, a causa d’injustícies econòmiques... Al final ell mateix acaba exclòs de la societat, condemnat a mort com els pitjors delinqüents, a la creu.
Alguns han vist en el patiment de Jesús a la creu una mena de declaració a favor del dolor, com dient que patir és bo, que obeir Déu vol dir acceptar sense més el dolor. Però aquesta visió de la creu neix d’una lectura incompleta de la seva història. Jesús s’indigna i es planta davant del dolor en molts moments de la seva vida, la creu és la conseqüència del seu enfrontament amb les causes del patiment: autoritats que es desentenen del poble, costums socials i creences religioses que generen marginació, abusos econòmics... La mort de Jesús és la conseqüència acceptada però no buscada de la seva forma de viure.
Quan Jesús es posa en camí cap a Jerusalem ja sap que pot acabar malament i així ho explica als seus deixebles que no ho acaben d’entendre. Jesús no va a Jerusalem perquè el matin sinó per completar la seva feina, dur la seva predicació, la seva proposta, al cor d’una societat i una religió jueva que pretén transformar. Assumeix les dificultats i els perills del seu viatge però no els busca expressament ni quan diu: no convé que un profeta mori fora de Jerusalem. Es tracta d’una ironia, ens realitat als de Jerusalem els convindria escoltar els profetes i fer-ne cas en comptes de matar-los.
Una cosa semblant passa amb la llista de persones a qui Jesús anomena feliços: feliços els pobres, feliços els qui ploren, feliços els qui tenen fam i set, feliços els perseguits... Però, feliços? De debò? Pel fet de passar-ho malament? Ja s’ha dit alguna vegada, que no es tracta de complaure’s en el mal i el dolor com si això ens fes millors. Han d’alegrar-se perquè la situació en la que es troben pot ser superada, el Déu que predica Jesús vol que aquestes problemàtiques es resolguin i les persones puguin compartir els bens de forma justa, riure’s de les dificultats o disposar d’un entorn on viure amb dignitat.
El discurs de Jesús és un reconeixement de que hi ha persones que pateixen, no es pot fer veure que no hi són, i una reivindicació de la seva dignitat. Però és, també, l’afirmació -potser boja o desmesurada- d’una confiança radical i d’una esperança sense límits en que les dificultats i el dolor poden ser superats, i que, per tant, té sentit embrutar-se les mans per lluitar-hi en contra. Malgrat les pèrdues, el cansament, la violència, la injustícia establerta, la mort... podem confiar en que vindran temps millors.
Jesús mantindrà fins al darrer moment a la creu la seva esperança i els seus seguidors podran descobrir en la seva mort encara un darrer servei: mor entre altres condemnats, és fa solidari de la seva condemna i de totes les condemnes a mort. Qualsevol que estigui en desacord amb la mort de Jesús a la creu entendrà també que allà s’hi estan denunciant tantes morts injustes i la injustícia mateixa de la pena de mort.

Responsables

Els motius pels quals una persona actua amb sentit de servei poden ser diversos però tard o d’hora es troben confrontats amb la prova del dia a dia i difícilment els arguments poc sòlids la superen. El servei directe a les persones o bé et despulla de prejudici i de manies i et fa més humana i més valenta o et deixa fora de joc. Ningú no es manté fent un servei al llarg dels anys si no té motius ben fonamentats per fer-lo. Fins i tot, en moltes ocasions, malgrat tenir unes conviccions clares convé fer alguna aturada per recuperar forces.
Somiar amb canviar-ho tot sol ser font de decepcions. El servei és, tot el contrari, concret i real, efectiu i present, encara que sovint resti invisible. El servei és un bany de realisme i una immersió en la vida concreta que t’obliga a ser tu mateixa de forma ben real sense màscares, posant en joc els teus recursos sense reserves.
Quan Jesús veu que molta gent s’apunta a seguir-lo els pregunta: Qui de vosaltres, si vol construir una torre, no s'asseu primer a calcular-ne les despeses i veure si té recursos per a acabar-la? Si algú s’imagina que fer un servei l’ajudarà a quedar bé o que li facilitarà sentir-se satisfet o que resoldrà els seus problemes personals no fa un càlcul gaire encertat. Servir vol dir posar-se a disposició dels altres i això vol dir cedir el control sobre el propi temps, renunciar al protagonisme i acceptar de no saber fins a quin punt s’aconseguiran els objectius plantejats.
Per altra banda hi ha qui considera que servir és una forma de tranquil·litzar la consciència. Però més aviat cal tenir clar tot el contrari: tot i que jo no soc la causa de cap malaltia, ni he contaminat amb productes tòxics cap espai natural, ni soc responsable que l’atur augmenti, i molts d’aquest mals ja existien abans que jo nasqués... sé que sense alguna mena d’esforç meu tot això seria pitjor.
Ja s’ha dit, la qüestió no és el sentiment de culpa, la culpa és només un avís,  la culpa pot despertar-nos però la feina ben feta demana voluntat de construir no de castigar-se, recerca de solucions no complaença en la pena. Sentir-se culpable i conformar-s’hi és un carreró sense sortida que accentua el nostre dolor i fa perdre de vista el patiment dels altres. La indignació i el desacord amb les injustícies, en canvi, porten al reconeixement del dolor dels que s’ho passen malament i activen processos de canvi, no dinàmiques de lamentació.
Ves a saber perquè ens sentim inclinats a ajudar en un primer moment però al final és el respecte per les persones allò que t’ha d’importar. És el desacord amb el mal i el dolor que castiga persones concretes allò que t’impulsarà a tenir-ne cura. Les coses que no funcionen i les situacions injustes t’empenyen, si tu et deixes, a donar resposta, aviven el teu interès i desperten el teu enginy.
I sí, hi ha mals que semblen dominar-ho tot i no sabem si mai podrem frenar-los. En sentit estricte no són culpa nostra, són mals estructurals que es perpetuen independentment del que les persones vulguem, són el resultat de segles d’accions individuals que ara no es poden aturar amb una simple intervenció personal. Són inèrcies que s’han instal·lat i ens semblen normals: la contaminació, les injustícies socials, la falta d’investigació de certes malalties... Però hi ha qui continua contribuint al seu creixement i qui s’hi planta en contra. Servir és plantar-se en contra dels mals actuals, és assumir voluntàriament responsabilitats, tan si et toquen com si no, pel bé d’algú que en pateix les conseqüències.

Perdre el temps junts

Tenir cura dels altres sembla que ha de consistir principalment en ser-los útil però prioritzar la utilitat encaixa malament amb les relacions interpersonals, quan no les fa impossibles. I si a la base del servei no hi ha un cert sentit de gratuïtat, no d’eficiència o d’obtenció de resultats, tot són malentesos.
Qualsevol servei o qualsevol ajuda ha de partir d’una mínima experiència prèvia d’entesa i complicitat. Voler ser la solució sovint no soluciona res. Alguns es presenten com a experts, com a tècnics o com a savis i, moltes vegades, n’hi ha prou amb escoltar i fer costat, posar-se al costat, ni passar davant i deixar l’altre enrere, ni seguir-lo o perseguir-lo pendent de tot allò que fa.
Seure a l’ombra junts, mirant cap a l’horitzó, tot prenent alguna beguda fresca i parlant sense presses... és una manera fantàstica de perdre el temps. És el context adequat per parlar de qualsevol cosa, inclús de qüestions de les que costa parlar. No importa l’edat, ni els estudis, ni l’orientació sexual, ni la professió, ni la cultura, ni el coeficient intel·lectual... només deixar-se portar per la confiança que es va generant.
Algunes vegades, fins i tot veient-se cada dia, poden passar anys fins que les persones arriben a connectar o a sincerar-se, a renunciar als prejudicis i barreres i començar a parlar amb el cor a la mà d’allò que hom realment necessita. Passar temps junts, perdre el temps junts, és gratuït, no arregla res però ho acaba transformant tot i aleshores tot és possible i qualsevol solució que es plantegi pot ser la bona.
Si vols ser d’alguna ajuda i treballar al servei de les persones en la teva professió, sigui la que sigui, o col·laborant com a voluntària en algun projecte solidari o atenent algú de la família que depèn de tu pensa primer que ets inútil o inadequada per resoldre la vida dels altres. La seva vida és seva. I abans de fer res cal que acceptis la seva diferència, les seves negatives, els seus dubtes, la seva ximpleria, els seus errors, el seu dret a decidir i a equivocar-se... per poder alegrar-te també amb les seves alegries i els seus encerts.
Jesús passa moltes hores amb persones de tot tipus parlant, escoltant, guarint-les. Compartir la vida de la gent el posa en condicions de fer alguna cosa útil. Els seus miracles criden l’atenció perquè les solucions ràpides i espectaculars són atractives però mai no fa res sense que abans les persones concretin què demanen: Què vols que faci per tu?
L’espectacle dels miracles amaga qüestions importants que s’entenen millor quan observem la trobada de Jesús amb persones a les que no fa res d’especial, llevat de parlar amb elles. Aquest és el cas d’una dona samaritana amb la que es trobada Jesús un dia calorós prop d’un pou. Després de parlar una estona ella s’adona que ha descobert alguna cosa important i corre cap al poble a explicar-ho als seus veïns. La dona reacciona com si efectivament s’hagués produït un miracle.
El contacte personal de qualitat és el que canvia les persones, és el tipus d’ajuda que cal per superar situacions difícils i és la única via per trobar solucions útils per a les persones.