Cantàvem tots alhora

A finals d’agost hem estat a Taizé. L’ambient, les persones que hi hem trobat, les estones de pregària... tot ha fet que fos una experiència molt rica. Com en altres ocasions m’he sentit especialment feliç cantant.
Cantar amb tanta gent, tots alhora, és una sensació molt particular. Sembla que cantis portat per una onada que t’arrossega suaument. Encara que dubtis o no entonis bé o pronunciïs malament algunes paraules la veu de tota l’assemblea t’empeny i et porta just allà on volies arribar. I tots, cantant junts, pregant junts, cercant junts fem, per uns instants, l’experiència d’estar realment molt a prop els uns dels altres.
Ho sabem els que escrivim: la lletra és limitada, la música no té fronteres, no necessita traducció, pot ser compartida per tothom immediatament. La música aplega i uneix.
Així també actua l’Esperit que és més música que no pas lletra. Perquè encara que pugui inspirar moltes paraules, primer de tot és alè, respiració, desig, inquietud... experiències assequibles a tothom vingui d’on vingui, pensi com pensi, faci el que faci, cregui o no cregui.
L’Esperit és absolutament de tots sense excepció: homes i dones, savis i senzills, rics i pobres, de cada persona i de totes les altres a la vegada, d’una comunitat concreta i també de tota la resta d’esglésies i credos.
Acostar-se a aquest batec primordial que ressona en tot allò que es viu, que s’endevina anterior a tot i que es manté actiu malgrat tantes limitacions concretes, que desperta i mou i anima la vida a ser sempre més viva... és el cor, el nucli, el fonament de qualsevol experiència religiosa. I, a la vegada, és el desig que batega al fons de cada gest d’estimació, de tota recerca seriosa i de qualsevol projecte realment humanitzador.
L’Esperit doncs és un però desperta una varietat infinita d’activitats i d’experiències, el desig és únic però pren diversitat de formes i mou infinitat de persones i grups. És la vida mateixa que es desplega en mil matisos diferents, un impuls inicial que s’escampa en totes direccions.
Cap expressió no esgota doncs aquesta força de l’Esperit ni el revela completament, cap paraula no el pot descriure satisfactòriament, ni cap experiència contenir-lo en exclusiva. Per aquest motiu cap recerca, cap veu, cap autoritat, cap religió no pot dir que està inspirada per l’Esperit si no és capaç de tenir en compte la resta de recerques, de veus, d’autoritats i de religions que també són inspirades per Ell.
L’Esperit és, en darrer terme, força i serenitat per fer camí malgrat totes les diferències i els desajustos, malgrat la falta d’entesa i els conflictes, i així doncs capacitat per gaudir ja ara de la proximitat dels altres en tot allò que coincidim perquè ens hem alliberat de la desconfiança i la por davant d’allò que ens fa diferents... i podem cantar a una sola veu.

Aquí hi ha maduixes!

Quan anem d’excursió per la muntanya sempre hi ha algú de la família que ressegueix amb atenció els marges del camí per veure si hi descobreix maduixes. Aquest estiu hem superat el nostre propi rècord: n’hem omplert dues carmanyoles ben plenes.

Encara que hi ha qui és més hàbil que els altres a l’hora de descobrir maduixetes amagades sota les fulles o entre les herbes tothom s’anima en algun moment i és capaç de trobar-ne un bon grapat.

Espavilar-se per ser el primer a descobrir detalls amagats o difícils de veure és una motivació que sempre funciona. Sí, competir és un gran estímul per progressar, en tot cas cal saber en quina lluita ens hem ficat.

Hi ha qui s’especialitza a trobar defectes o problemes en tot per minúsculs que siguin. No dóna res per bo d’allò que s’ha dit o s’ha fet, ho posa en dubte, ho qüestiona, ho investiga i ho repassa tot amb atenció. És un camí de recerca estimulant però també un joc perillós quan es trasllada a les relacions personals: esforçar-se només a descobrir les febleses o les limitacions dels altres acaba per generar una desconfiança malaltissa que ho enverina tot.

Un altre tipus de repte per mantenir desperta l’atenció és saber detectar quines són les inquietuds d’aquells que tenim a prop, més enllà del que diuen o fan. Els diversos matisos que pot tenir la veu, la llum o la foscor d’una mirada, un gest més ràpid o més lent del que és habitual... ens descobreix il·lusions i alegries, dubtes i lluites, ens descobreix en definitiva la persona real i viva, com nosaltres mateixos, i ens posa en situació d’entendre’ns i compartir.

Qui ha après a veure les persones amb tota l’alegria i el dolor que porten dins, també sap identificar els detalls menys importants que tot sovint s’interposen en les relacions entre persones i no té massa dificultats per deixar-los de banda.

Una persona, també una religió o una filosofia, que només sàpiga descobrir pecats i problemes està pràcticament cega. No arribarà a veure alguna cosa fins que no s’adoni de quins motius té per confiar, de quins encerts i quines alegries, de quines lluites i passos endavant pot compartir i assaborir ara i aquí. Cal un sentit crític molt desenvolupat per distingir les maduixes de les fulles però encara és més important tenir criteri per saber-se quedar amb les maduixes i no atipar-se de fulles.

Fer bicicleta

Gairebé cada cap de setmana surto a fer un tomb amb bicicleta per camins i carreteres dels voltants de Badalona. Amb els anys ha esdevingut un temps privilegiat per recuperar el to després d’una setmana de feina.
De bon començament el ritme de les pedalades em serveix per compassar la respiració i recuperar el control sobre mi mateix. Agafar i deixar anar l’aire és un dels ritmes més bàsics del nostre organisme i asserenar-lo ens permet asserenar tota la nostra vida.
Durant el temps que Jesús i els seus deixebles van recórrer Galilea també es van trobar amb setmanes estressants. En aquests casos Jesús els proposa d’anar a un lloc despoblat i reposar. Canviar d’ambient, trencar el ritme accelerat i caòtic del dia a dia, és la manera de poder reprendre amb sentit la feina que s’està fent.
Al cap d’una bona estona de pedalar començo a percebre molt millor tot allò que m’envolta: m’adono dels colors del paisatge, sento sons que no sentia i oloro perfums (o pudors) que fins ara no havia captat. Poc a poc vaig descobrint nous detalls que em parlen de per on estic passant.
Gràcies als sentits es recupera el present, fins ara segrestat pels deures pendents i les obligacions. I es pot deixar de donar voltes a les qüestions que ens preocupen i concentrar-nos en aprofitar allò que estem fent. Centrar la mirada en el present permet adonar-nos de què estem vivint i viure-ho de debò.
Jesús parla de saber percebre els signes dels temps, els esdeveniments que anuncien la proximitat de Déu i també per on va la seva voluntat. És possible de trobar aquesta mena de signes en la vida de cadascú, en la vida de cada dia, pistes que aporten llum sobre el moment pel que estem passant jo i els que m’envolten.
Després segueixo avançant en silenci, mentre puc, mirant d’assaborir la ruta i res més. Algunes vegades davant d’un paisatge o d’una descoberta que em ve al cap de sobte o pel record d’alguna persona trobo algun motiu encara per pujar un tercer graó: adreçar-me a Déu, per pregar i donar gràcies.
Respirar serenament, obrir els sentits al present i mirar cap a Déu són els camins que conec que porten a fer pregària. Probablement aquesta ruta també es pugi fer sense bicicleta però no sense algun altre recurs que ens tregui de les rutines diàries i després ens hi retorni. No podem canviar determinats aspectes de la nostra vida sí que podem viure millor o pitjor la vida que se’ns ha donat.

Aprendre a pintar

Vaig anar amb els meus alumnes a visitar el museu del Prado. En una de les sales on hi ha les pintures de Goya hi havia un pintor fent una copia d’un quadre. Ens hi vam acostar i el pintor deixant la seva feina i mirant-nos fixament ens va dir: No estic copiant, estic aprenent a pintar.
Cercar de reproduir els efectes aconseguits per Goya, fent i refent barreges de colors, és una manera de reconstruir el seu procés de treball i aprendre a pintar com ell. Seguir Jesús no consisteix en repetir les seves paraules o imitar els seus gestos sinó en refer la seva experiència personal.
Massa sovint s’ha insistit en la gran diferència que hi ha entre Jesús i nosaltres. Tot i que la fe ens porta a aquesta conclusió, és insuficient per descobrir qui és Jesús realment i seguir-lo. Cal també aprofundir en les coincidències.
Si exagerem la distància que ens separa correm el perill de convertir els gestos de Jesús en accions màgiques fora del nostre abast. I això si ens fixem en els gestos que molts es fixen només en els objectes, com el pa o el vi, en comptes d’adonar-se que el centre de tot és l’acció de reunir-se, partir i compartir.
Quan Jesús pren el pa i diu feu això no proposa només partir el pa, parla de posar la vida al servei dels altres com ell ha fet. Per refer, doncs, l’experiència de Jesús ens cal partir dels seus gestos tal com ens han arribat amb tot el respecte però no per tancar-los en una vitrina o penjar-los en una sala d’exposicions, sinó per reprendre’ls i que vagin transformant la nostra vida. De res no serviren si no n’aprenguéssim res.
Els gestos de Jesús no ens donen idees, ni són una llista d’accions a fer, suggereix una forma de ser, un estil de vida: acollidor, confiat més en el donar que en el rebre, solidari... I posen a l’abast de tothom la seva forma de viure. Perquè partir i repartir són gestos que tothom pot fer, no són cap raresa, ni una feina d’especialistes. Més encara, sense fer aquesta experiència no es pot entendre a Jesús. Podem mirar i admirar, escoltar i meditar però hi ha coses que només s’entenen quan es proven de fer: partir el pa en comunitat i compartir-lo amb els necessitats.
Igual que la mà del pintor deixa traces úniques sobre la tela que identifiquen el seu estil i permeten de reconèixer-lo molt més encara que la seva pròpia signatura... els gestos de Jesús identifiquen també la seva personalitat i quin és l’estil de vida que fa possible construir el Regne. Per a tot creient reprendre l’activitat de Jesús és una forma privilegiada de trobar-lo i seguir-lo.

Aigua viva

Fins i tot enmig d’una gran ciutat com Barcelona, plena de construccions i de xarxes de servei, és possible trobar corrents naturals d’aigua. Durant molts anys la meva escola, que està al mig de l’eixample, s’ha servit de l’aigua d’un pou situat sota del gimnàs per abastir totes les seves instal·lacions.
Però tots els pous, tant si l’aigua hi neix d’un corrent subterrani com si recullen l’aigua de la pluja, només poden oferir l’aigua que han rebut. També les persones només podem donar allò que hem recollit.
Una actuació ètica i responsable no apareix del no-res, ni sense motiu, ni es manté al llarg del temps sense uns recursos. El sentit de servei, la solidaritat, la recerca de la justícia, l’esforç per una igualtat real... només és poden sostenir amb una certa riquesa i una certa energia personals que cal alimentar. 
No n’hi ha prou, doncs, amb saber què no s’ha de fer o amb obeir sinó que cal desitjar alguna cosa que valgui la pena per actuar bé. I no podem conèixer què val la pena sense viure-ho. La felicitat viscuda, encara que només sigui un tast de felicitat, ens descobreix on es troba el bé.
Sense una mínima experiència de felicitat al costat dels altres la persona no té res que el mogui a ser altruista, ni generós, ni servicial. El comportament ètic neix de la felicitat –poca o molta- compartida amb els altres.
Evidentment no sempre és fàcil descobrir aquesta felicitat i també hi ha qui tenint-la a l’abast la deixa de banda per cercar altres felicitats.
Així actua Jesús: abans de fer cap proposta concreta sobre què cal fer, dedica temps a estar amb les persones. Abans de proposar als deixebles de portar la pròpia creu fa camí amb ells una llarga temporada; abans d’acceptar el retorn dels diners estafats per Zaqueu s’asseu a taula amb ell. Assumir un compromís seriós demana abans que res d’un espai on es respiri confiança.
I un cop hagi passat el temps caldrà trobar la manera de renovar aquesta confiança en les possibilitats de viure bé al costat dels altres. Aquells que, malgrat totes les dificultats i complicacions, mantenen una actuació responsable han trobat alguna font que els alimenta més enllà dels resultats immediats, com qui ha trobat aigua fresca enmig d’un desert de ciment i asfalt, com qui ha descobert i acollit l’esperit de fraternitat que brolla dins dels que segueixen Jesús.

Anells de creixement

Passant amb bicicleta per la carretera de la Vallençana vaig veure que havien tallat alguns pins. Els troncs ja no hi eren i només quedaven les soques. S’hi podien distingir de forma clara els anells de creixement: al centre de tot el primer any de vida i, després, el segon, el tercer... abraçant els anteriors.
Les persones creixem com els arbres: les nostres experiències no queden desades en calaixos unes separades de les altres sinó que les noves envolten i fan seves totes les anteriors. Les alegries o les penes del passat recent tenyeixen el nostre estat d’ànim actual, i també les persones que hem trobat i les experiències viscudes, tot allò que hem aprés i estimat, fins i tot allò que hem oblidat, continua viu en el nostre present.
De vegades, però, hi ha situacions o experiències (un fracàs, el dolor, les nostres pors, dificultats...) que ens tanquen en un cercle del que sembla impossible sortir, com si el passat s’hagués fet seu el present.
Lluitar contra el passat no sol servir de res, els fets no es poden canviar. Però sí que poden adquirir nous significats. Una mala, experiència sense deixar de ser-ho, admet més d’una reacció per part nostra.
No es tracta d’intentar oblidar-lo, ni de donar-li més protagonisme, tampoc de voler-nos justificar, més aviat de fer-li lloc... sabent que forma i formarà part de la nostra història. És la dificultat d’acceptar les experiències passades i el fet de voler-les canviar, allò que ens impedeix viure’n de noves. En canvi, acceptar el propi passat és assumir els problemes però alhora també és donar-nos l’oportunitat d’aprofitar tot allò que hem aprés i obrir-nos a noves perspectives.
L’evangeli ens presenta molt sovint a Jesús acompanyant persones en aquest procés. No nega, ni fuig, ni amaga, ni endolceix la realitat, tampoc l’exagera: hi ha marginats, leprosos, gent que plora, pecadors... Jesús no proposa explicacions, acull, escolta, atén, toca. Tampoc els pecats o les faltes comeses no són motiu de grans discursos o reflexions, sense alçar la veu o en silenci, simplement s’accepten.
En la religió de Jesús el més important no és la condemna, tampoc es tracta d’una eufòria mística que oblida les pròpies limitacions o els fracassos. Els problemes i les limitacions hi són i s’accepten, però es tracta d’una acceptació esperançada: cap situació no es dóna definitivament per tancada.
Jesús abraça les situacions més fosques amb la seva esperança contagiosa. Al capdavall, tocar el cel no és fugir de la realitat, n’hi ha prou amb aconseguir sortir del petit cercle asfixiant on ens hem anant acomodant i tornar a fer camí... també els nous anells del pi comencen per abraçar als anteriors per, després, créixer i superar-los.

L’aixeta

A casa l’aixeta de la cuina perd aigua. El tub de sortida no queda ben ajustat i la pressió de l’aigua fa que surti pels costats. Aquest model ja no es fabrica i no es troben peces de recanvi, caldrà buscar alguna solució.
Durant segles hom ha semblat confiar només en un únic canal per decidir què calia fer en la comunitat cristiana. Tot havia de passar per un únic conducte: el clergat. No és difícil de veure que la vida de la comunitat és molt més rica i variada i que, per sort, de les persones més diverses surten també iniciatives valuoses.
Aquesta visió restrictiva i, encara avui, dominant sobre qui és autoritat en l’Església és la causa, entre d’altres, de l’allunyament de molts creients.
Al principi l’autoritat estava relacionada amb el fet d’haver conegut Jesús: els qui havien conviscut amb ell van esdevenir les persones de referència dins de les primeres comunitats. Igualment més endavant aquelles persones que la comunitat trobava que havien refet fidelment l’experiència de Jesús –per la seva radicalitat, pel seu testimoni fins a la mort- van esdevenir també un model a seguir.
L’autoritat no és una posició o un càrrec, és la capacitat d’obrir camins per anar a trobar Jesús i seguir-lo. L’autoritat està unida a la saviesa per trobar com fer present ara i aquí la veu i el gest de Jesús. I si la comunitat no viu pendent de les necessitats de les persones, d’actualitzar la presència de Jesús, la comunitat no viu.
Per això, quan es tracta de decidir què fer, totes les veus dins la comunitat són, almenys potencialment, la veu de Jesús i han de poder ser escoltades. De fet ningú tot sol no pot arribar a abastar en tota la seva dimensió la riquesa de Jesús. El valor universal de la persona de Jesús rau en això: que tot i ser el mateix sempre, en nous contextos i noves situacions és capaç de desvetllar noves respostes. En els grups, en les comunitats i en general en l’Església cap veu única arriba a representar de forma suficient Jesús.
No es tracta de plantejar que el sacerdoci no sigui la veu de Déu, sinó que tots els altres membres de la comunitat, facin el servei que facin, també són igualment veus autoritzades. No s’entendria que hi hagués servidors de primera i servidors de segona. En tot cas hi ha qui serveix la comunitat i qui només se serveix ell mateix. L’autoritat, com ja s’ha dit, és la capacitat d’aportar no la de retenir i ser dipòsit, presa, tap o aixeta. Cap altre signe ens permet finalment destriar l’autèntica autoritat de la falsa.