Trossos de ceràmica

Al museu de les termes romanes de Badalona hi ha algunes peces de ceràmica ibèrica. Les van trobar fetes miques en excavar un jaciment proper i un equip d’arqueòlegs les va reconstruir. Hi havia fragments en molt bon estat que encara conservaven el dibuix original, altres en canvi l’havien perdut i alguns forats es van haver de reomplir amb guix.
Tot sovint trobar l’equilibri personal s’assembla força a la reconstrucció d’una vas de terrissa. Amb paciència cal anar trobant quin és el lloc que correspon a cada fragment, a cada desig, a cada emoció, a cada idea... en benefici del conjunt.
Durant molt de temps la pedagogia oficial de l’Església s’ha limitat a identificar, denunciar i prohibir els pecats com si amb això ja quedés tot resolt. Però els desigs, els sentiments i les idees que ens poden portar a fer el mal formen part de nosaltres, estan profundament entrelligats amb altres desigs i sentiments que ens animen a viure i a estimar. No es pot pretendre suprimir-los sense més ni més.
A mesura que ens coneixem a fons podem identificar quins desigs, emocions i pensaments val la pena d’animar i de quins convé prendre distància. Però els impulsos problemàtics mai no desapareixeran del tot, només els podem limitar i minimitzar, amb sort, quedaran com adormits.
Hem d’aconseguir ser nosaltres mateixos amb totes les peces, tan les que conserven el dibuix original del seu creador, com les lletges o deformades pel temps. Ens cal, doncs, aprendre a conviure amb el pecat i el mal. Quan la persona no reconeix els seus desigs o emocions perjudicials i els nega o els amaga solen convertir-se en una font de malestar... a part de fer impossible gestionar-los.
Nosaltres també contribuïm a fer el mal, encara que no vulguem. Convé acceptar-ho amb humilitat. En això consisteix portar la pròpia creu: fer-nos càrrec de les nostres mancances ―encara que no en siguem directament culpables― i estalviar als altres una part del dolor i el malestar que hi ha en el nostre entorn. Sense cap mena de dubte, els millors companys de camí són els que tenen ben assumides les seves pròpies limitacions i no pretenen carregar-les a ningú altre.
En relació al pecat els primers cristians parlaven de reconciliació entre Déu i les persones, entre diversos grups humans i també, d’alguna manera, de la persona amb ella mateixa. Reconciliar parla d’aconseguir un tot on no hi falta res però es tracta d’una totalitat on cada part, cada matís, ha estat reconeguda pels altres i ha quedat integrada.
Al capdavall només un vas o una gerra de terrissa sencers són útils per contenir vins, olis, llavors o algun tresor.

La guia d’excursions

Vaig sortir d’excursió amb els meus fills i els meus nebots. Sobre el paper la ruta semblava molt evident però a partir d’un cert punt no hi havia un camí clar i vam tirar pel dret muntanya amunt fins trobar un pas. Un cop dalt de tot vam veure que s’hi podia arribar per tres camins diferents.
Les explicacions, per detallades que siguin, només són una aproximació. L’autèntic coneixement el dóna l’experiència. Massa sovint en qüestions de fe la gent es conforma amb quatre instruccions aparentment clares en comptes de voler aprofundir. També sol ser habitual que quan les instruccions fallen hom abandoni la fe... com si en fer-se malbé el pany de la porta de casa decidíssim canviar de domicili.
Un cristianisme acceptat socialment va propiciar en el passat una progressiva simplificació de la fe. I avui encara no tenim una consciència clara de què és important i què no en qüestions de fe. Cal, doncs, anar a les arrels i recuperar l’experiència de fe amb tota la seva profunditat, sense patir per com ens organitzem o què s’ha de celebrar tal dia. I per fer-ho caldrà aprendre de la nostra història, de la història concreta de les persones que han viscut la fe, dels milers de sants anònims que han seguit Jesús.
Observant les persones que al llarg dels segles han seguit les línies de treball de Jesús s’endevinen diversos nuclis d’experiència significatius. Un nucli es troba en la lluita per la justícia, la denúncia de la marginació i el treball per la promoció humana, la construcció de la pau, la cura de la salut i l’educació. Un altre és l’experiència de vida en comú, en grups de reflexió o de pregària, en petites comunitats, en la vida parroquial, en comunitats religioses i en monestirs, en moviments i associacions, en trobades i celebracions. Un tercer camí és la recerca de Déu des del silenci, aprofundint en un mateix, amb l’estudi, la pregària, la meditació...
No es pot trobar ni seguir Jesús en abstracte. Ell es troba sempre encarnat en contextos i experiències concretes. O bé trobo a Jesús en mi, o bé el trobo en la comunitat o bé el trobo en els pobres del nostre món. Sense refer l’experiència de Jesús no és possible conèixer-lo, ni entendre’l, ni seguir-lo.
Fora d’aquest nuclis d’experiència no hi ha fe cristiana possible, ni tampoc autèntica Església. Les diverses línies de treball són, en realitat, una xarxa de camins que estan interconnectats i uns porten als altres i, al final, tots arriben a Jesús. En qualsevol cas sense trepitjar cap camí, ni perdre’s ni patir alguna esgarrinxada és impossible trobar-lo.

El motlle

A la meva filla gran li han regalat un motlle de silicona per fer pastissos. Té unes lletres gravades al fons que diuen cookie que queden reproduïdes en relleu a la part superior del pastís un cop desemmotllat.
Les paraules també són una mena de motlle que dóna forma a l’experiència: identifiquem què és una ombra que es mou en la llunyania dient que es tracta d’un isard, o aclarim que no hi ha perill quan diem que l’aigua és poc fonda... Les paraules posen en relació experiències noves amb altres de conegudes i els donen un significat.
Les pregàries que recitem funcionen igual, són una manera de donar forma a l’experiència religiosa. Resar és una de les formes més simples de pregària: demana poc esforç, ajuda a fixar l’atenció i poc a poc va despertant els nostres sentiments. D’entrada pot semblar un tipus de pregària pobre o, potser, buit, però amb el temps i de forma imperceptible les paraules es va omplint de vida. Per això no és indiferent el motlle que fem servir per resar. El que diem crida o convoca a una certa experiència.
A mi, per exemple, se’m fa estrany parlar de vós. Fa molt de temps que no  sento d’expressions com aquestes que ja eren rares quan jo era petit. En canvi, la paraula que Jesús tria per adreçar-se a Déu és Abba, papà, és l’expressió familiar que faria servir un nen. Costa d’entendre que la versió catalana del Parenostre mantingui aquest tracte de vós quan s’adreça a Déu.
És molt diferent dir: Pare nostre que esteu en el cel... (en segona persona del plural) que dir: Pare nostre que estàs en el cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia dóna'ns avui; perdona les nostres culpes, que nosaltres perdonem els qui ens han ofès; no permetis que caiguem en la temptació, i allibera'ns del mal.
Les paraules, no les grans paraules que apareixen als documents oficials ni els tecnicismes de les aules de teologia, sinó les que repetim cada dia configuren la nostra experiència de Déu. La pregària adreçada a un Tu expressa i dóna consistència als sentiments de confiança, de proximitat, d’estimació... I obre el camí per parlar tu a tu amb Ell.
És un tret distintiu de Jesús: res de paraules altisonants, ni de celebracions solemnes, res de temples pomposos, ni d’intermediaris que gesticulen davant de la multitud... Cal saber pregar en un racó amagat i adreçar-se tu a tu al Déu que ens acompanya a tot arreu. Només parlant a Déu de Tu és possible refer l’experiència de Jesús que es reconeix com a Fill... Ell, la seva vida i les seves paraules, són el motlle que ens permet arribar a viure també com a fills.

Com ho sap?

Al metro hi viatjava un nen petit amb la seva mare i els seus avis. “Aquesta estació és Bac de Roda”, va fer el nen. La seva mare es va mirar els avis amb cara d’estranyesa i els va dir: “No sé com ho sap.”
De petits aprenem moltes coses sense que ningú s’ocupi d’ensenyar-nos-les. Tot just endevinem que una informació pot tenir algun valor ja provem d’aprofitar-la. Igualment quan ens fem grans només aprenem allò que ens interessa independentment del que ens vulguin ensenyar.
L’interès per fer-nos notar, per ser un més i no quedar-nos enrere desperta la nostra atenció. D’aquest desig de no allunyar-nos dels altres i de créixer neix la nostra primera saviesa.
Desitjar ens fa savis. Cercant allò que volem escoltem, observem, regirem, triem, provem, insistim... i aprenem. La saviesa no són idees sinó descobertes sobre qui som, què hem de fer, amb qui volem estar, què val la pena, i també alguna decepció. Encara que és impossible fer passos endavant sense perseguir algun desig.
Els desigs són el motor de la nostra vida. És cert que a voltes poden resultar problemàtics i causar-nos dolor o alterar-nos fins al punt de reaccionar amb violència. Però són també la força que ens mou a estimar, a actuar solidàriament, a construir la pau...
El desig ens empeny sense demanar-nos permís, no en coneixem l’origen i, més enllà de cada objectiu concret, no en podem endevinar el seu propòsit final... S’assembla molt al que Jesús explica de l’Esperit: notem la seva força però no sabem ni d’on ve ni cap a on va.
Sigui com sigui aquesta energia persistent, que ens dóna força més enllà de les nostres forces, és un regal que se’ns fa i que cal saber acollir. Al capdavall el desig resulta decisiu per arribar a ser nosaltres mateixos i saber si l’estació en la que hem baixat del tren és realment el lloc on volíem anar i ens satisfà, o no és així i cal tornar-se a posar en camí.

Error

Els ordinadors de fa uns anys no tenien un funcionament gaire estable. Donaves una instrucció equivocada i ja no podien continuar treballant. “S’ha produït un error fatal i l’ordinador s’apagarà”. En un moment podies perdre tota la feina que havies estat fent.
Les persones no funcionem així. Equivocar-se no sol ser el final de tot encara que ens ho pugui semblar. Els errors són, moltes vegades, un pas més: ens ajuden a avançar, a prendre consciència de nous problemes, a aprofundir, a rectificar... Mai no es perd res completament, totes les experiències compten en la nostra vida, tant per bé com per mal. Ens cal saber encaixar-les i treure’n algun profit.
Jesús es troba amb persones que han equivocat el seu camí però no les renya, ni les alliçona... espera que elles mateixes treguin les conclusions pertinents i les anima a tornar-se a posar en marxa. Amb el seu silenci càlid els descobreix que Déu és una porta sempre oberta, un horitzó esperançat.
Massa vegades es pensa que la resposta que espera Déu de nosaltres és la perfecció moral... Ell és sant, Ell és perfecte, nosaltres no. Voler-ho tot ara i aquí és una il·lusió infantil que impedeix la nostra maduració i ens omple d’amargor.
L’adult en la fe és aquell que ha aprés a caminar malgrat les limitacions i els fracassos, a espavilar-se amb els recursos que Déu li ha donat i a cercar el bé en unes circumstàncies en les que allò que s’ha aconseguit, personalment o comunitària, no és mai definitiu. Déu espera de nosaltres que no deixem de confiar, de lluitar, de cercar, que no ens rendim ni ens conformem.
Només Déu és sant. “Sant” més que “perfecte” vol dir “separat”, “diferent”, que no és com res del que coneixem. Encara que Jesús i la tradició bíblica ens ha ensenyat que Déu comparteix la seva santedat. Les persones ens podem deixar seduir per Ell i aleshores la nostra perspectiva sobre nosaltres i els altres canvia: ja no ens guiem per allò que és habitual, conegut o esperable... ens guiem per una esperança fora del que és normal. Gràcies a aquesta santedat cedida que ens distancia del que és més corrent podem fer coses excepcionals, sense ser perfectes.
Res no ens estalviarà de cometre noves errades però podem confiar en que cap error no serà fatal.

Forquilla o braçalet?

Quan la meva filla gran va fer divuit anys el meu pare li va regalar un braçalet de plata. Era en realitat una forquilla antiga transformada hàbilment per un joier. La plata per si sola té el seu valor però no té ni la meitat d’interès que pot tenir una eina útil per menjar o un accessori per vestir-se de festa.
Les persones també som un metall valuós que ha de saber trobar la seva forma de ser útil. En cada etapa de la nostra vida se’ns plantegen nous reptes i hem de trobar la millor manera de donar-los-hi resposta. La nostra felicitat dependrà d’encertar quines de les nostres capacitats hem de mobilitzar i fins a quin punt aconseguim compartir-ne els resultats amb els altres.
Quan es tracta de seguir Jesús passa una cosa semblant: a cadascú li cal descobrir quines habilitats poden ser-li útils per posar-se al servei dels que l’envolten. De fet, hi ha una infinitat de formes diferents de seguir Jesús. Si hem arribat a la conclusió de que Jesús és Déu no ens hauria de sorprendre que se’l pugui trobar per infinits camins.
També és cert que el camí que nosaltres escollim no ens ho descobrirà tot de Jesús, perquè ningú tot sol no pot esgotar tota la profunditat i riquesa de matisos que té la seva persona. Arribar a percebre un perfil de Jesús suficientment complet només és possible en comunitat. És a través del conjunt d’opcions diverses que es configura una imatge mínimament clara de Jesús.
Així doncs cercar Jesús és a la vegada un camí personal i un camí compartit, un procés de recerca interior i alhora de diàleg, un treball de definició personal i simultàniament de consolidació de projectes amb altres perfils i mentalitats, un servei esforçat i també un regal.
Dins de la comunitat cadascú pot arribar a ser una autoritat en la seva especialitat i la seva paraula tindrà un pes destacat a l’hora de decidir sobre determinades qüestions. Però pel que fa a la vida en comú o al seguiment de Jesús tots tenim només visions parcials, igualment interessants i valuoses però incompletes, i això fa impossible que ningú pugui decidir encertadament en nom de tots. Només la recerca d’un consens o la participació democràtica permeten prendre aquest tipus de decisions.
Els braçalets i les forquilles fan serveis diferents però per parlar de Jesús allò que compta és servir. Cada servidor és doncs una veu autoritzada per parlar d'Ell i també el seu vot val per decidir com l'hem de seguir tots junts.

Fotografies antigues

Des de fa anys el meu oncle ha anat recollint dades i fotografies antigues de la família. En molts casos les imatges són úniques i no és possible trobar-les enlloc més. D’alguns rebesavis aquestes imatges en blanc i negre i el seu nom és tot el que ens ha quedat d’ells.
Jesús tenia poca cosa més que la seva roba quan el van condemnar, no va deixar res escrit, ni tampoc no tenim cap imatge massa fiable d’ell. Tot el que ens ha quedat són els records que ens han transmès els seus deixebles: fets, paraules, impressions...
En la cultura jueva d’aquell temps, bàsicament oral, hi havia formes d’expressió que facilitaven la retenció de les idees que hom volia transmetre: paràboles, adagis, repeticions dins d’un mateix discurs, gestos simbòlics que acompanyen una idea... Gràcies a tots aquests recursos emprats per Jesús s’ha conservat la major part del seu missatge.
A part però de les seves explicacions hi ha una altra font d’informació per conèixer-lo. Són les reaccions que va despertar la seva acció: l’alegria d’algunes persones, la reacció adversa de les autoritats, un entusiasme popular que no va durar gaire, la fidelitat d’un grup de deixebles...
Aquest grup de seguidors que podien ser dotze o més depenent de les informacions; pescadors, treballadors humils, algun aventurer, alguna dona...  van col·laborar amb ell, tot i que no sempre el van entendre, i van seguir-lo gairebé fins al final. A Jerusalem el van deixar sol i van fugir. La reacció dels deixebles sembla confirmar que eren, això, simples seguidors sense massa iniciativa ni criteri.
Contra tot pronòstic però, després de desaparèixer, els deixebles van tornar. No és fàcil de reconstruir amb detall què va passar exactament, els mateixos evangelis en donen explicacions diverses. Tot indica però que van descobrir alguna cosa de Jesús que els va canviar, ara sí, la vida.
El canvi d’actitud dels deixebles explica molt més que les seves paraules. El seu retorn, la seva resurrecció com a deixebles i com a grup, parla de la resurrecció de Jesús. La seva nova forma d’actuar dóna a conèixer, revela,  la nova vida de Jesús que ells ja han fet seva. L’alegria, la confiança, la valentia dels deixebles és, com una fotografia a tot color, la millor imatge de la resurrecció de Jesús. També avui, viure com a ressuscitats és el principal argument que tenim els seguidors de Jesús per parlar de la seva resurrecció.