Peça de puzle

Fa anys recordo haver fet un puzle i al final descobrir que li faltava una peça. Pel forat que quedava al mig del trencaclosques es podia reconèixer fàcilment la forma que havia de tenir, la vaig buscar però no la vaig arribar a trobar per enlloc.
La figura del forat i la de la de la peça absent són la mateixa, una en negatiu, l’altra en positiu. El mateix perfil que defineix la personalitat d’algú, delimita igualment les seves mancances. Els dons i els defectes són dues cares d’una mateixa personalitat.
Però les mancances o els defectes no són simples forats o buits o desitjos insatisfets... són també possibilitats de complementar-se amb altres, encaixar i compartir. Tal vegada això sigui el que ens costa més d’acceptar: que els altres tenen allò que ens cal o allò que ens podria anar bé. I sovint desitjaríem ser-ne els propietaris únics per assegurar el nostre benestar.
Curiosament tenir consciència dels propis límits i acceptar els propis defectes més que tancar-nos o aïllar-nos ens allibera de la por i de la necessitat de dominar-ho tot i ens permet conviure en pau. Una vida en comú autèntica només resulta possible quan hi ha un reconeixement benèvol i actualitzat de les limitacions de cadascú.
Semblantment un grup, una comunitat, una església que coneix les seves limitacions i sap encaixar els seus fracassos és més capaç d’acceptar els de fora, les altres comunitats i persones amb les seves diferències i singularitats.
Més encara, només una persona o una comunitat que se sap limitada i amb defectes pot tenir alguna cosa a dir o a esperar de Déu. Qui ho sap tot, ho té tot i ho controla tot no té cap interès per ningú altre, i menys per Déu, ni espera res d’Ell, ni s’entreté a descobrir què diu.
Sense mancances, sense dificultats, sense misteri no hi ha ni desig ni recerca. Ningú no mira més enllà d’allò que pot veure i tocar si no troba res a faltar. És millor signe del Déu de Jesús un trencaclosques incomplet que una figura feta i acabada.

De qui és aquesta roba?

Hi ha dies que sobre la taula del menjador s’amuntega una bona pila de roba neta a punt per plegar: samarretes, pantalons, dessuadores, calces, mitjons... No sempre és fàcil reconèixer de qui és cada peça i els mitjons, o alguna samarreta, de vegades canvien de propietari per un temps. Algú es queixa: Això no m’entra! Altres ni se n’adonen.
Fer pregària amb els salms o amb altres oracions bíbliques és com posar-se una roba antiga que en el seu moment es va fer a mida per a algú altre. Amb aquest vestit posat és impossible restar indiferent: o bé t’hi trobes estrany com si et tibés o el seu tacte t’irrités la pell, o pots experimentar amb sorpresa que sembla fet expressament per a tu.
Quan llegeixes tu ets el meu Déu jo et cerco... o quan repeteixes Pare nostre... els teus sentiments es vesteixen amb les paraules d’altres i de cop et trobes dient coses que potser no hauries sabut com dir. Resar seguint la veu d’altres persones és una forma d’aprendre a pregar. Les paraules et porten a llocs o situacions a les que si fos per tu sol no hauries anat a parar mai. T’ajuden a expressar el teu món interior i alhora t’adrecen en una direcció en la que és possible trobar Déu.
Les paraules no són només paraules, són els vestits amb els que es presenten les sensacions, els records o els desigs i, en el moment adequat, tenen la capacitat de donar-los forma i presència: són un vestit de festa, o un de dol, o roba per abrigar-se... en un moment d’alegria, de pena o de soledat. Les paraules no només diuen sinó que fan: interpreten l’experiència i li donen un cert sentit.
Mentre repeteixes alguna d’aquestes pregàries també t’adones que encara que els sentiments que experimentes siguin profundament teus i únics... són a la vegada compartits pels qui els han resat abans que tu. Notes aleshores com la teva perspectiva sobre la vida s’eixampla i endevines que moltes persones podrien entendre perfectament el que estàs vivint i que podria haver-hi una simpatia o una complicitat universal.
Repetir les paraules d’un pelegrí cansat o les d’una colla que acaba de recuperar la llibertat però, sobretot, les de Jesús et permeten ficar-te en la seva pell i acostar-te als recons més profunds d’ell mateix. I així, poc a poc, són les paraules de Jesús les que van donant forma a la teva experiència. Poc a poc et van acostant a la seva forma de ser. Poc a poc, si et deixes, les paraules et van fent cada cop més a la seva imatge i vas esdevenint una nova creació... no ja per decisió d’un altre sinó amb el teu consentiment i la teva recerca.

Pere

El juliol passat va morir en Pere, religiós claretià, que va dedicar-se durant molts anys al treball amb joves. Va ser responsable els anys setanta i vuitanta del moviment Hora-3.
No va ser ell sol, van ser els seus companys de comunitat, altres religiosos i religioses, joves i no tan joves, capellans diocesans els que entre tots van fer possible aquest projecte en uns anys que van destacar també altres propostes similars crescudes al caliu de la renovació conciliar i de l’ambient il·lusionat de la transició.
Avui la situació és força diferent i algunes fórmules d’èxit d’aquell temps han quedat obsoletes però resten d’aquest projecte alguns elements de futur. Fent balanç del treball fet aquells anys per mi resulta fonamental l’opció de donar prioritat a l’experiència per sobre de la catequesi o la teologia: experiència de fer procés personal, de vida de grup, de pregària i celebració, de trobada amb gent diversa, de servei solidari...
Donar valor a l’experiència situa a la persona com a protagonista i des d’aquest camí personal viscut amb atenció tot allò que es fa o es descobreix va prenent sentit. Moltes persones vam descobrir amb l’Hora-3 una forma de viure treballant per donar resposta dia a dia a allò que la vida ens planteja, vam madurar una fe lluitada i contrastada, vam adquirir un sentit de compromís amb les persones, tu a tu...
Formar persones que se senten protagonistes de la seva història té també els seus riscos: un cop has descobert fins on pots arribar no és fàcil encaixar en institucions que donen prioritat al seu funcionament regular per davant de les persones. No parlo només de la institució eclesial, sinó també d’empreses, de serveis de l’administració o d’associacions que tenen si fa no fa el mateix estil.
Crec que el treball d’en Pere no va ser només una proposta per a joves, crec que el que vam viure val per a totes les edats i per a totes les èpoques, que la radicalitat dels joves –sovint idealitzada- retrata molt bé la radicalitat de l’evangeli: són primer les persones que les lleis o les institucions.
Qualsevol proposta d’evangelització o de renovació eclesial, qualsevol projecte educatiu o de solidaritat... que prengui com a inspiració l’evangeli necessita partir d’aquest mateixa base: el protagonisme de les persones, ajudar a descobrir dins de cadascú la crida a ser un mateix i alhora despertar el  desig de fer camí pas a pas amb els altres... És en aquesta experiència que ressona la veu de Jesús que convida a anar sempre més a fons, sempre més enllà.