Al metro hi viatjava un nen petit amb la seva mare i els
seus avis. “Aquesta estació és Bac de Roda”, va fer el nen. La seva mare
es va mirar els avis amb cara d’estranyesa i els va dir: “No sé com ho
sap.”
De petits aprenem moltes coses sense que ningú s’ocupi d’ensenyar-nos-les. Tot just endevinem que una informació pot tenir algun valor ja provem d’aprofitar-la. Igualment quan ens fem grans només aprenem allò que ens interessa independentment del que ens vulguin ensenyar.
L’interès per fer-nos notar, per ser un més i no quedar-nos enrere desperta la nostra atenció. D’aquest desig de no allunyar-nos dels altres i de créixer neix la nostra primera saviesa.
Desitjar ens fa savis. Cercant allò que volem escoltem, observem, regirem, triem, provem, insistim... i aprenem. La saviesa no són idees sinó descobertes sobre qui som, què hem de fer, amb qui volem estar, què val la pena, i també alguna decepció. Encara que és impossible fer passos endavant sense perseguir algun desig.
Els desigs són el motor de la nostra vida. És cert que a voltes poden resultar problemàtics i causar-nos dolor o alterar-nos fins al punt de reaccionar amb violència. Però són també la força que ens mou a estimar, a actuar solidàriament, a construir la pau...
El desig ens empeny sense demanar-nos permís, no en coneixem l’origen i, més enllà de cada objectiu concret, no en podem endevinar el seu propòsit final... S’assembla molt al que Jesús explica de l’Esperit: notem la seva força però no sabem ni d’on ve ni cap a on va.
Sigui com sigui aquesta energia persistent, que ens dóna força més enllà de les nostres forces, és un regal que se’ns fa i que cal saber acollir. Al capdavall el desig resulta decisiu per arribar a ser nosaltres mateixos i saber si l’estació en la que hem baixat del tren és realment el lloc on volíem anar i ens satisfà, o no és així i cal tornar-se a posar en camí.
De petits aprenem moltes coses sense que ningú s’ocupi d’ensenyar-nos-les. Tot just endevinem que una informació pot tenir algun valor ja provem d’aprofitar-la. Igualment quan ens fem grans només aprenem allò que ens interessa independentment del que ens vulguin ensenyar.
L’interès per fer-nos notar, per ser un més i no quedar-nos enrere desperta la nostra atenció. D’aquest desig de no allunyar-nos dels altres i de créixer neix la nostra primera saviesa.
Desitjar ens fa savis. Cercant allò que volem escoltem, observem, regirem, triem, provem, insistim... i aprenem. La saviesa no són idees sinó descobertes sobre qui som, què hem de fer, amb qui volem estar, què val la pena, i també alguna decepció. Encara que és impossible fer passos endavant sense perseguir algun desig.
Els desigs són el motor de la nostra vida. És cert que a voltes poden resultar problemàtics i causar-nos dolor o alterar-nos fins al punt de reaccionar amb violència. Però són també la força que ens mou a estimar, a actuar solidàriament, a construir la pau...
El desig ens empeny sense demanar-nos permís, no en coneixem l’origen i, més enllà de cada objectiu concret, no en podem endevinar el seu propòsit final... S’assembla molt al que Jesús explica de l’Esperit: notem la seva força però no sabem ni d’on ve ni cap a on va.
Sigui com sigui aquesta energia persistent, que ens dóna força més enllà de les nostres forces, és un regal que se’ns fa i que cal saber acollir. Al capdavall el desig resulta decisiu per arribar a ser nosaltres mateixos i saber si l’estació en la que hem baixat del tren és realment el lloc on volíem anar i ens satisfà, o no és així i cal tornar-se a posar en camí.
